"LA SANTA MISIÓN"

 A moltes poblacions encara es poden veure alguns monuments que recorden alguna “Santa Misión” de les que s’hi van celebrar. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la santa missió és una “sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners”.

Les “santes missions” o “missions populars” vénen de molt antic. Ja es coneixien amb aquest nom les que feia el dominic valencià Vicent Ferrer (1350-1419). Els caputxins s’hi dedicaren a Catalunya des de 1667. Els franciscans de la branca dels observants van obrir un seminari missional a Escornalbou (Baix Camp). Sant Vicenç de Paül va fundar la Congregació de la Missió. Les “santes missions”, però, no foren institucionalitzades fins a la primera meitat del segle XIX .

Els actes  es convocaven generalment des de la tardor fins el mes de maig. Comptaven generalment amb dos missioners. Si la població tenia un nombre d’habitants ja gran, la xifra pujava a quatre o cinc. Els encarregats d’anunciar-la eren els bisbes de cada diòcesi a través d’una carta/cartell, on, a més, aprofitaven per anunciar les indulgències plenàries (perdó pels pecats) que arribarien als fidels participants. Els actes de la “Santa Missió” (el rosari de l’aurora, la catequesi, les confessions i comunions, les novenes, les concentracions multitudinàries, les benediccions públiques de malalts, les processons….) estaven plens de sermons abrandats gairebé monotemàtics: la por a la fi del món i l’amenaça de l’infern.

Després de la Guerra Civil (1936-39) va ser quan aquets actes van agafar mes importància, semblava que l’única solució que se li oferia al poble derrotat i deprimit era agafar-se a la vida a través de la fe, convidant-lo a acudir en massa a les esglésies. Els sacerdots i també, com no, l’autoritat civil franquista col·laborava amb anuncis de catàstrofes o, fins i tot, amb amenaces de retornar al turment de la guerra. Amb la tortura psicològica i la por, l’èxit presencial estava assegurat. Durant aquells anys la “Santa Misión” esdevenia una exaltació dels “bons costums”, amb les seves estrictes normes, i de la dictadura del nacionalcatolicisme promocionada pel règim.

Els dies de la “misión”, per fer-s’hi present, s’havia de cuidar la indumentària: les dones no hi podien pas assistir sense mantellina al cap -aquella mena de vel negre de tul i blonda- i malgrat fes calor havien de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si no, es podien trobar amb la desagradable sorpresa que no les deixaven entrar, o, encara pitjor, que les traguessin de la sala de sermons. Els homes, contràriament, si portaven boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte. Durant aquells dies  es tancaven comerços i bars «Es muy de alabar el cierre completo y voluntario de cafés, tabernas y barberías durante los actos misionales, así como la suspensión de espectáculos en días festivos.» (1947)

Aquells anys la majoria dels penedesencs es van turmentar amb els predicots apocalíptics; l’any 1952, Vilafranca, Sant Pere Molanta i Santa Margarida i els Monjos, …L’any 1957  Guardiola de Font-rubí…. Aquets actes van començar la seva davallada un cop acabat el Concili Vaticà II, abans de 1970.

Publicat a El 3 de vuit (31-05-12)