JAUME RAVENTOS I DOMÈNECH

Jaume Raventós i Domènech va néixer a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1868 i va morir a Barcelona l’any 1938, era el cabaler de la pairalia Codorniu. Va ser  enginyer, publicista i escriptor.

És autor dels següents relats literaris: Proses de bon seny (5 volums, 1915), La llei de l’amor (1917), A un jove (1920), La vida al camp, memòries d’un cabaler (1932) on transcriu els seus records de joventut a la masia penedesenca; i L’alimentació humana (1922), L’art de fer bon vi (1923), i Contra la llagosta de caràcter professional.

La seva projecció quedà eclipsada per la trajectòria del seu germà i hereu de la casa, Manuel Raventos (1862-1930), un dels anomenats “Set savis” de Sant Sadurní. En Manuel al 1885 interrompé els estudis per la mort del seu pare, es posà al capdavant de la finca familiar i va transformar l’empresa de vins escumosos en la marca Codorniu.

En Jaume va ser el director del laboratori d’anàlisi química de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre entre 1908 i 1918 i dels serveis tècnics d’agricultura de la Mancomunitat de Catalunya.

L’”Institut Agrícola Català de Sant Isidre” és una institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l’estudi de les tècniques agrícoles. Amb la mateixa filosofia, anys més tard, es crearien el Centre Agrícola de Vilafranca i la Cambra Agrícola del Penedès.

D’entre els presidents de l’Institut cal destacar J. Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75), Manuel Raventós i Domènech (germà de Jaume Raventos1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d’Esponellà (1923-31), etc.

L’Institut fou important pel paper que tingué amb el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s. XX, tendí a una política clarament dretana. S’oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp.

La visió pairalista i dretana de l’Institut es reflexa en els texts de Jaume Raventos. Al pròleg de “La Vida al camp. Memòries d’un cabaler” es mostra contrari al sufragi universal i escriu: Les cases pairals han estat i són l’aristocràcia del nostre país…Aquesta nostra aristocràcia te la missió de governar els municipis ultra perpetuar la pròpia dinastia. La missió de govern la té per naturalesa i el sufragi que la hi tregui és un sufragi sense seny, mal organitzat i il·legítim perquè desbanca els qui són naturalment constituïts en autoritat per la il·lustració, pels interessos que representen i pel fet de llur domini territorial.

Publicat a El 3 de vuit (24-05-13)