TEMPS DE BATRE

Acabada la sega a l’era començava la feina de batre per separar el gra de la palla, treball que s’havia de fer en un període temps molt curt durant la secada estiuenca. Era una feina feixuga que es feia cantant.

D’eres normalment, a part de les comunitàries existents als voltants dels pobles, cada masia en tenia una. La seva construcció solia fer-se en llocs alts per aprofitar els vents suaus. Les eres eren uns espais circulars, de terra compactada  o enrajolades, malgrat que d’aquestes n’hi havia poques; la seva excepcionalitat fa que a Vilafranca encara existeixi la plaça de l’Era Enrajolada. L’era es posava a punt quan plovia, entre els mesos d’octubre i novembre,  empallotant-la i curronant-la perquè agafés solera i l’argila que la cobria quedes ben compactada.

Per transportar les garbes a l’era es posaven uns suplements al carro que l’allargaven per davant i per darrera, i uns pals verticals punxeguts –estaquirots- per augmentar l’alçada. Les garbes es col·locaven amb les espigues de cara endins. Per carregar el carro feien falta dos homes, un punxava les garbes a la garbera amb una forca llarga de dues pues (dos pollegons) i les tirava a dalt del carro, on l’altre les posava bé. A cada viatge es carregaven entre cent i cent cinquanta garbes. Un cop a l’era s’estenia la batuda, les garbes es deslligaven i posaven una al costat de l’altre. Quan ja estaven escampades calia estovar-les amb les forques curtes.

S’enganxaven els animals als bastiments dels curros -unes pedres de forma cilíndrica- i als trills que eren uns estris de fusta amples on hi havia enganxats uns tallants de pedra o metàl·lics. Els curros separaven el gra de la palla i els trills trinxaven la palla. Aleshores els animals començaven a donar toms a l’era i, al cap d’una hora, amb les forques es girava la batuda i s’estovava de nou perquè el gra s’anés assolant i separant de la palla. Aquesta operació es repetia quatre o cinc cops per batuda.

Emprant uns rampills (rascles) especials es començava a treure la palla amb cura, deixant el gra i el boll (restes de palla curta i clofes del gra) al terra de l’era. La palla que es treia de l’era es posava a la pallissa, o es feien pallers.

S’escombrava l’era amb herba escombrera (granellons) i es ventava el gra amb el boll en el lloc més ventós. Amb la triança (forca de cinc o sis pues) es tirava la barreja de gra i de boll enlaire i una mica a contravent: el gra més pesat que el boll queia en diferent munt. Quant ja s’havia ventat quedava un nou munt ja molt més petit i amb el gra molt més net, es tornava a ventar però amb unes pales de fusta. Acabada aquesta operació s’agafava el gra, encara una mica brut, i es passava per l’erer, una mena de sedàs, que antigament era de pell i posteriorment va ser de planxa, i ja  tan sols feia falta ensacar el gra que quedava. 

Publicat a El 3 de vuit (12-04-13)