LA MONA DE PASQUA

La Pasqua és la gran festa de l’equinocci primaveral, simbolitza la resurrecció de la terra, els animals senten el despertar dels seus instints reproductors i les aus comencen la seva posta després del repòs hivernal. Aquest període, en el nostre calendari, comprèn: la Pasqua Ramada, la Pasqua Florida i la Pasqua Granada, i el seu origen el trobem a les antigues cultures agrícoles incorporades al cristianisme a través del judaisme, del qual encara perviu el calendari lunar.

En les civilitzacions grega i romana  els dies de la Pasqua de Rams eren els dedicats als arbres sagrats i protectors: el llorer i l’olivera. La festa, quan es va afegir a la tradició catòlica, es va convertir en la commemoració de l’entrada de Jesucrist a Jerusalem. Fa uns anys als nostres pobles, en lloc de palmes, es portaven a beneir rams de llorer, d’olivera o de romaní, rams que un cop beneïts es penjaven darrera les portes o als balcons per protegir la casa d’embruixaments i dimonis.

La Pasqua Florida es el moment per festejar la fi de l’austeritat de l’hivern, dels aplecs i les fontades que permetien relacionar-se i, fins i tot, emparaular casoris tot compartint el xai pasqual. Encara avui els caramellaires escampen la bona nova cantant per les cases, i a canvi de la notícia els obsequiaven amb ous i botifarres. Els ous i el seu simbolisme, com inici de la vida i de la fecundació, són el centre d’aquesta diada. La Pasqua Granada era una festa d’acció de gràcies per la grana “el fruit” que arriba.

A la Pasqua Florida és tradicional que el padrí obsequiï amb una mona el seu fillol. Hi ha diferents teories sobre l’origen de la paraula mona. Una d’elles diu que prové del llatí munda-mundum que es refereix a una panera plena d’objectes, sobretot pastissos, que s’oferia a Ceres, la deessa romana de l’agricultura, durant aquestes festes. D’altres diuen que prové del grec munus , que vol dir regal. I encara hi ha qui argumenta que ve del mot àrab munna, que significa “regal” o “provisions de boca” .

L’Emili Fontanals, “l’Emilio”, era flequer a Sant Pere Molanta el segle passat,  feia les mones per encàrrec a la manera tradicional. Amb les seves mans grosses i molsudes pastava la farina amb els ous, un pessic de sal, greix, matafaluga i coriandre. Donava forma de corona a la pasta, l’enllustrava amb ou batut, l’ensucrava i la guarnia amb tants ous durs com anys tenia el destinatari, fins a dotze, moment en què el padrí deixava de regalar el dolç i el fillol abandonava la infantesa. Un cop cuites les repartia amb el carro per cases i masos de Sant Cugat, l’Arboçar, Avinyonet i Vilafranca.

L’Emili també en va fer de mones “modernes”, les quals han substituït la pasta tradicional pel pa de pessic farcit i els ous naturals pels fets de  xocolata, talment com van començar a fer a Barcelona durant els anys1930 i que tant han arrelat entre els padrins i els pastissers.

Publicat a El 3 de vuit (29-03-13)