De la Declaració de Gelida al #novullpagar

de Miquel Carrillo /

El primer de maig milers de conductors hem fet possible l’episodi més sonat de la darrera dècada en la revolta dels peatges. El gest és simple i en teníem ganes. En aturar el cotxe a la barrera, se li diu al cobrador: no vull pagar.

Un usuari rebel va iniciar la campanya el 29 de març. Des de llavors, i gràcies al seu vídeo penjat al Youtube, l’exemple ha corregut sense límit de velocitat per les xarxes socials. Cada dia són més els ciutadans que es neguen a pagar. I tot plegat, fa un mes! La convocatòria ha estat seguida per tanta gent que varem provocar un bon embús als peatges.

La casualitat ha fet coincidir tal mobilització espontània amb la setmana que el gelidenc Jordi Carrillo hauria complert 60 anys. Ell, el més reconegut dels qui van alçar la veu contra el greuge dels peatges a Catalunya, va liderar el moviment fa 15 anys.

Primer va organitzar el Consorci Xarxa Viària, que es va convertir en un referent per a tots els partits en l’àmbit català. Després va reunir les entitats que arreu del país reivindicaven una solució davant l’abús del pagament. El procés va culminar el 1998 amb la Declaració de Gelida que fou subscrita per més de cent vint entitats, entre ajuntaments, consells comarcals, cambres de comerç, associacions empresarials, sindicats, transportistes, agents econòmics i socials.

En Jordi Carrillo va fer una feina immensa en base a l’aprenentatge molt profund del sistema de peatges a Catalunya, a Espanya i a Europa. Es va empassar les memòries anuals d’Acesa, de l’accionista majoritari “La Caixa”, i de totes les concessionàries. Salvador Alemany, aleshores president d’Acesa, va dir que en Jordi era la persona que més sabia de peatges, de tota la gent que coneixia.

Com a conseqüència de les mobilitzacions i protestes de caràcter cívic, el Parlament va crear el “grup de treball de reordenació dels peatges”, amb la participació del govern de la Generalitat, el Ministeri de Foment, els grups parlamentaris, les empreses concessionàries, la Federació de Municipis, l’Associació Catalana de Municipis, l’Organització de Consumidors, el RACC i el Consorci Xarxa Viària.

Allà també hi va ser en Jordi, va impulsar el consens fins arribar als Acords del 2002 del grup de treball de peatges. Quedava escrit el full de ruta que cal seguir per reduir i racionalitzar els peatges, tendint a la seva eliminació, fins equiparar les diverses situacions existents a l’Estat i a Catalunya. El més important, la proposta de creació del fons de rescat, amb aportacions de l’iva dels tiquets i també de les pròpies concessionàries, per retornar les autopistes al sector públic.

El següent pas, l’aprovació per unanimitat al Parlament el 2004 de presentar al Congrés de Diputats la proposta de llei per crear un fons de subvenció i rescat dels peatges. La llei va ser aturada pel PP quan governava. Després, el PSOE, amb ZP, la va deixar al calaix tot i les diverses iniciatives d’ERC perquè es votés.

Des de llavors, les mobilitzacions s’han anat succeint de manera dispersa. Sense el Jordi Carrillo, es va perdre el caràcter unitari però mai s’ha oblidat la reivindicació popular. Tampoc l’Estat ha donat solucions.

La sensació d’ignomínia s’ha anat estenent. Fins que la revolta ha esclatat de nou. I molt em fa l’efecte que, aquest cop, serà imparable. El Parlament ha acordat aquesta setmana tornar a presentar a les Corts la llei de rescat. El dia 20 de maig estem convocats a fer un #novullpagar. Els responsables polítics només actuaran quan sentin un gran soroll de tambors. Com sempre. A que aquesta la guanyem?

(publicat a El 3 de Vuit)