Vint raons per estimar el Japó, segons Forbes (part 2)

Fa uns dies, vaig comentar les primeres deu raons que el blogger de viatges Andrew Bender creu que són motius suficients per estimar el Japó.

Avui, acabaré de fer els meus comentaris a les deu següents:
  1. Les gyaruギャル de Harajuku Harajuku és el barri per excel·lència de Tokyo de les joves adolescents i de les noves modes. Aquestes gals acostumen a vestir-se d’una manera molt extrema, es tenyeixen els cabells de colors clars, els agrada estar morenes (quan el que predomina és tenir la pell súper blanca)… Bàsicament, porten la contrària a la moda acceptada com a “normal” per la societat. Si vens al Japó i no et creues amb alguna, no pots dir que has estat al Japó… Però tranquils, és impossible venir i no trobar-te’n una

  2. Els kaiten-zushi回転寿司, o sushis de bufet giratori. Crec que gairebé no calen presentació. Sushi en platets a sobre d’una cinta transportadora. Agafes el plat que t’agrada. Els vas acumulant a la taula. Et compten quants plats t’has menjat i pagues depenent del número. Hi ha restaurants en què tots els plats costen el mateix, però el més normal són els restaurants en què depenent del color del plat el preu varia, del més barat a uns 105 iens (un euro) fins a 600, 800 o més.
  3. Els taxis. Tot i ser més cars que el transport públic, m’agraden més que els que tenim a casa. Les portes s’obren automàticament, els seients estan coberts per una mena de tapets de punta i els conductors porten guants blancs. Alguns fins i tot tenen una tele on van passant anuncis. Imagino que serà una manera de tenir ingressos extra…

  4. L’arquitectura contemporània. Tot i que jo acostumo a dir que les ciutats japoneses, en general, són lletges, cal dir que, de tant en tant, tenen genialitats. Un exemple que tinc a prop de casa és l’Spiral Tower de Nagoya. Però n’hi ha tants! La Cocoon Tower, la Torre de Tokyo, la Tokyo Sky Tree…
    Skyline de Shinjuku des de la meva uni
  5. El metro de Tokyo. Els trens al Japó són puntuals. Si s’endarrereixen ni que sigui 2 minuts, t’ho anuncien per megafonia. Sempre t’expliquen el perquè, res del “per causes alienes a la Renfe”… Semblaria un somni fet realitat si no fos per la manera en què s’omplen en plena hora punta…
  6. El sadô茶道, la cerimònia del te. Jo he tingut l’honor de què una professora de sadô em sin una cerimònia de te privada, mentre m’anava explicant tots els rituals i el significat que s’hi amaga al darrere. Tot i ser una experiència interessant, hi ha massa regles que s’han de seguir al peu de la lletra (t’has de situar a tres línies del tatami, has de posar la tassa just al mig, has de girar just en aquests graus, has de, has de, has de…), que jo no crec que fos capaç d’aguantar més de dues classes…
  7. El mercat del peix de Tsukiji. És el mercat de peix per excel·lència, on es poden veure tonyines de la mida de gratacels. O aixpo diuen, perquè tot i que sembli mentida, jo encara no hi he anat: has d’arribar-hi abans de les 4 i ara no s’hi pot entrar si no has aconseguit número per un dels dos o tres tours que s’hi fan.Imagino que hi aniré quan vingui a veure’m la meva mare, peixatera de tota la vida.
  8. Els wasshurettoワッシュレット, els lavavos d’alta tecnologia. Aquest va ser el tema que vaig tractar en el primer Connexió Japó ara fa gairebé 2 anys i mig. Els WC japonesos no deixen mai de sorprendre’m. Tenen botons que fan sortir rajolins d’aigua a diferents temperatures i a diferents pressions, i t’assequen per aire… Fins i tot saber com tirar de la cadena és tota una aventura!


  9. Les botigues de 100 iens. Jo crec que no podria viure sense elles. Tots els productes valen 105 iens (s’ha de sumar el 5% d’iva). A diferència de les botigues de xinos que tenim a casa, pots trobar DE TOT i DE BONA QUALITAT. Quantes hores em passo jo en botigues de 100 mirant quins productes nous els han arribat i buscant la manera de fer-los servir per justificar la seva compra :P

  10. Els ninja忍者. De debò? Perquè quedi clar: en el Japó actual, els ninja ja no existeixen…
Després de llegir aquesta llista, potser hauria de fer jo la meva, no?