Més notes de Tramuntana

Ser. Aquest cony de verb irresoluble que aquí pronunciem fort, a Mallorca el fan fluix, vull dir neutre. Aquí remarquem el ser, el subratllem, l’esbombem, el trompetegem, mentre que allà el desfan i l’aigualeixen en la mar salada i el fan sonar com un violí. Nosaltres donem sonoritat i relleu i línies vermelles a les coses essencials, i a Mallorca les coses essencials les aplanen, les aprimen i en general les pronuncien de més lluny, amb aquella punta d’escepticisme, com si aquestes qüestions tinguessin una importància relativa, si és que arribessin a tenir-ne cap. Definitivament, enlloc del món hi deuen haver dues paraules iguals tan diferents com el ser de Mallorca i el ser del Principat. I sí, deu ser molt estirat pels cabells derivar tota una concepció de la vida d’un sol tret fonètic, ja ho sé. Però avui estic ontològicament esplèndid, ja em perdonaran. Pareis. No he anat a Pareis. Aquest torrent es veu que és un dels referents paisatgístics importants, si no el més important, de tota la costa de Tramuntana. Però ara com ara queda enfora de la ruta central de la Pedra en sec i no hi vaig anar. Un altre dia, doncs. Mentrestant, la referència que tinc del lloc és la dels quadres al·lucinats de Joaquim Mir i alguna al·lusió indirecta que hi va fer Josep Pla, no precisament a favor i justament arran de la tirada que Mir tenia per aquest indret. Sant Elm. L’elm era el casc que duien al cap els cavallers de l’antigor, no és cap nom propi, que jo sàpiga. ¿Segur, doncs, que el nom d’aquest lloc és Sant Elm? ¿No hauria de ser Sant Telm, amb T? Sa Dragonera. Passo per sobre el Pas Vermell i de sobte quedo encarat amb una àmplia panoràmica de Sa Dragonera, davant la costa de Sant Elm. Sa Dragonera és un illot fosc, rocós i esventegat que cau a pic de molt amunt per fora i amb una inclinació vertiginosa de la banda de dins. Des del Pas Vermell s’hi veuen dos fars petits apagats, un a cada punta, i una tercera edificació al cim més alt del mig, una cosa que sembla una torre de guaita, o potser una cabina de telèfon de les antigues, o una comuna també antiga. D’altra banda, m’imagino que el nom de sa Dragonera no deu ser cap referència als dracs aquests de l’horòscop xinès del Cuore, sinó als dragons mediterranis, aquelles bèsties sarganteneres i arrapadisses que jo recordo que fugien escuats per les parets del porxo de ca ma àvia Angeleta quan la dona els volia arreplegar amb una escombra. Wagnerians. És l’adjectiu que em ve al cap per qualificar el concert de roncs la nit passada al refugi de Son Amer. Roncs del Rin, wagnerians, tetralògics, quadrofònics, totals. Però puc afinar més: tenint en compte que Son Amer és a la muntanya, tocant a Lluc, i que el qui roncava era un jove alemany ros i d’ulls blaus, encara podria afegir que tot plegat em va fer l’efecte com si estigués enmig del segon acte de Parsifal rebregant-me el timpans amb una ària borda i inacabable. Això sí, l’endemà l’alemany en qüestió es va llevar com una rosa i ens va donar el guten morg a la resta de companys d’habitació. Els altres –tres alemanys més i jo– ens vam mirar amb aquella cara, com no sabent si el tenor se’ns enfotia, i en tot cas, sense saber si havíem de tornar-li el salut, matar-lo o directament aplaudir-lo per la interpretació nocturna.