Joan Fuster i Rodolf Llorens

Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant l’adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat d’ésser” de Rodolf Llorens.
Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i tenint influència en el dia a dia cultural català.
Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del 1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D’aquest darrer llibre (reeditat l’any 2009 per Pòrtic) en va fer la corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea. “Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante, turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes, de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán –alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez pintoresco y conceptuoso.”
Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió (sobretot en el context actual de recentralització política i de deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en què se cita en més d’una ocasió a Llorens com a personatge que ens empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica, més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que ens envolta (i a voltes ens ofega).
Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.