Notes de Tramuntana

Alemanya. La presència alemanya a Mallorca és un tòpic com tants n’hi ha. Com els toros i els toreros, la sangría, les sevillanes i els cuions pata negra del president Monago. Però en aquests cas el tòpic respon a la realitat. La setmana passada servidora va poder certificar-ho rodant uns quants dies per la serra de Tramuntana. Tots els alemanys són allà, els ho asseguro, no en falta cap. Alemanya no existeix. Per mi que no és sinó un invent dels telenotícies i dels mercats per fer passar els Estats més extremenys d’Europa per l’adreçador de l’austeritat i la disciplina pressupostària. Però en realitat na Merkel governa un casalot buit i ple de teranyines, perquè tothom és a Mallorca tocant-se el nas. El Barça a Sóller. Concretament al bar Nadal de la plaça de Sa Constitució, davant per davant de l’ajuntament i del tramvia que comunica el poble amb el port. El partit contra el Màlaga, ja sense cap trascendència, no provoca cap passió, només algun comentari espars. Si la setmana passada contra el Madrid hagués anat diferent segurament avui hi hauria més ambient al local, però no va ser. Una sollerica m’explica que al poble hi ha molta gent del Barça però que n’hi ha més del Madrid. Efectivament, al cap de poca estona, quan el Madrid ha guanyat el seu partit i ja és matemàticament campió de lliga, se senten botzines pel carrer i algun coet celebracional. GR221. Sens dubte el tros que m’ha agradat més d’aquesta tirada per la Tramuntana de Mallorca –de Port d’Andratx a Pollença– és la pujada del barranc de Biniaraix fins al coll de l’Ofre. El nom d’aquest GR –Ruta de la pedra en sec– queda justificat just per l’existència d’aquest tram. L’altre tram que m’ha agradat és el del camí des Correu, entre Banyalbufar i Esporles. I tots els alzinars, tan clars i nets de sotabosc. I encara la vista, lleugerament esborrada pels núvols, de Formentor i de les badies de Pollença i Alcúdia des del coll des Prat. Lluc. En un costat del santuari de Lluc hi ha un monument de rajoles dibuixades que reprodueix el mapa dels Països Catalans segons el va dibuixar Cresques, el cartògraf medieval mallorquí. Al costat d’aquest mapa hi ha el braç de ferro que aguanta la flama de la llengua i un vers resistent i al·lusiu a la fidelitat a aquestes qüestions; la flama, però, és apagada i morta. També a Lluc, el caixer automàtic de la Caixa: curiós que faci olor d’espelma i de sagristia. Cercant niguls. En un coll a sobre de Valldemossa giro a l’esquerra en lloc de fer-ho a la dreta, i m’enfilo fins a la Talaia Menor. Allà trobo una parella que em diuen que han pujat a cercar niguls. What? M’aclareixen que cercar niguls vol dir enregistrar el procés de formació dels núvols. Duen una càmera de vídeo i me n’ensenyen algunes imatges. Encabat reculem altre cop cap al coll tots tres. Allà, ells baixen cap a Valldemossa i jo continuo amunt cap a la cresta del camí de s’Arxiduc i després avall fins al refugi de can Boi, a Deià. Tres plats mallorquins. U: a Estellencs, el trampó: tomàquet, pebrot verd, ceba, olives, oli i sal. Dos: a Deià, el tombet: costella de porc amb tomàquet fregit, albergínia fregida, i patata fregida. I tres: a Son Amer, el guiat, o sigui, estofat de pollastre. Sobre el guiat m’expliquen que, a més de pollastre, el plat ha de dur també carn de vedella i de porc per anar bé. Però sopo en un refugi, no a l’hotel. Avió. L’entrada a Mallorca del diumenge 30 d’abril va ser de pel·lícula. El matí era clar i espaterrant. L’avió va anar a buscar la punta de Formentor –cosa que va deixar a la vista tota l’allargada de muntanyes grises i bonyegades de Tramuntana–, va passar per davant de la badia de Pollença i va entrar a l’illa exactament per sobre de la badia d’Alcúdia. Després, amb la serra de Tramuntana a la dreta, vam travessar a poc a poc tota la plana mallorquina fins a l’aeroport de Palma. Ensaïmada. De la marca La Estrella, cuinada amb tots els edulcorants i conservants, i amb el segell oficial del consell regulador de les ensaïmades. La vaig comprar a l’aeroport de Son Sant Joan, que també és un lloc típic de Mallorca. Ensaïmada sense cabell d’àngel, sense crema, sense res. Llisa, que en diuen allà. A l’aeroport encara, llegida de l’article de Sebastià Alzamora sobre Felanitx a l’edició de Balears de l’ARA.