Carta al poeta que ‘Vetlla’

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més,… [Segueix]