Orenetes i dinamita

Vistos els primers falciots i les primeres orenetes de la temporada. Va ser fa pocs dies, exactament al voltant de la nau d’una antiga fàbrica de mobles en liquidació i de la nau de Ceràmiques Tercobar, al polígon El Pla de Molins de Rei. Em sembla que els ocells tot just havien arribat perquè passaven esvalotadament, com si encara no haguessin trobat l’hotel o no haguessin desfet les maletes. Els falciots i les orenetes la gent tenim tendència a confondre’ls però en realitat són dues bèsties molt diferents. Els falciots són completament negres i les ales els fan la forma exacta d’una falç –d’aquí el nom, segurament– quan passen rapidíssims pel cel blau; les orenetes, en canvi, tot i que també són negres, tenen la panxa de color blanc i són una mica més petites. Fa molts anys de falciots i orenetes a Gelida se’n veien molts, sobretot a la plaça de l’Església; ara no se’n veuen pas tants, ni a la plaça de l’Església ni enlloc, o molts menys dels que jo recordo. De tota manera, si avui aquí es tracta de parlar de falciots i d’orenetes, en aquest camp els exemplars que realment s’enduen la palma són els de l’escultura que hi ha a la rotonda d’entrada a Sant Sadurní, a dalt de la recta de Pas de Piles. Jo ara feia força setmanes que no havia anat al poble del costat, i no tenia present aquesta figura que ja fa algun any l’ajuntament sadurninenc va plantar a l’entrada del municipi. Es tracta de dues orenetes –¿o són falciots?– treballades amb planxes de ferro que fan com si es creuessin volant pel cel. Una bella estampa, un bell tema, sí senyor. Però una estampa executada de manera com a mínim discutible, em sembla. I és que l’artista responsable d’aquesta obra tan bella i tan aèria es veu que no va pensar com caram s’ho faria per plantar el resultat alat de la seva inspiració a terra. Ell va dibuixar els ocells en el paper i els va donar forma amb el ferro i el bufador, i prou, fins aquí. I en el paper i a l’estudi el dibuix de les orenetes en el moment de creuar-se en ple vol era molt bonic –ho era de debò, m’ho crec–, però resulta que les coses no van així fora del paper i de les quatre parets de l’estudi. Vull dir que les escultures no solen levitar per si soles a dos metres de terra per fer bonic a l’entrada de Sant Sadurní, i per tant hauria calgut que l’artista, a més de les orenetes, hagués imaginat alguna cosa també artística i brillant per mantenir-les dignament a terra d’acord amb la normativa general gravitatòria. Però l’artista es veu que això no ho va fer, i com que no ho va fer, doncs al final els treballadors de la brigada municipal de Sant Sadurní devien veure’s obligats a acabar l’obra pel seu compte i tot plegat va quedar de la manera que es pot contemplar actualment a la rotonda en qüestió, això és, amb dos peus alemanys de formigó i dos braços torts d’acer inoxidable mantenint les orenetes passadores encadenades a terra. Naturalment, en aquestes condicions de formigonada i plom absolutíssim a les ales, la imatge de les orenetes perd tota la cosa aèria i tot el lirisme, i els ocells més aviat fan l’efecte de ser dues gallines planxades, esclavitzades i crucificades. No, això de les orenetes als de Sant Sadurní no els va sortir bé, i segurament caldria corregir-ho. Potser no de seguida, potser no ara mateix, ja que ara mateix estem entrant justament al temps dels falciots i les orenetes i tampoc es tracta de fer-los un lleig, ni tan sols als falciots i les orenetes d’escultura. Però quan vingui l’hivern i aquests ocells toquin el dos cap a la calor, llavors potser sí que serà el moment de fer el pensament definitiu. I si convé aplicar-hi una expeditiva dinamita.