Viure en un país de presumptes

Presumptament, cau una pluja fortíssisma, tristíssima, grisa, que sembla infinita sobre el país. Els paraigües serveixen de poca cosa. La gent, fins i tot sense voler, és contagiada de tanta grisor. Ni una escletxa al cel. Ni un somriure al carrer. Temps de crisis profunda. Crisis a les cases, crisis a l’ànima.

Presumptament, segueixen plovent mentides. Una mentida darrera l’altre, tantes, que la desconfiança creix en cada racó, però més en uns llocs que en altres. La festa per segons qui continua i sembla eterna. País de cigales on les formigues són mal vistes tot i que son obligades a pagar allò que els altres gasten.

Presumptament, l’immens deute que alguns -amb noms i cognoms- van generar a tot arreu de manera alegre, de manera sobretot irresponsable, ningú no el sap amb certesa. Diguin el que diguin els mils ‘gurús’ que callaven en el temps de disbauxa, diguin el que diguin els polítics que alentaven les ‘bombolles’ i es posaven ells mateixos sous i medalles, això podia evitar-se.

Presumptament, tot anava bé. Van fer creure que el progrés era despesa incontrolada, administracions inflades, projectes faraònics, fotos rialleres i butxaques públiques foradades. No s’hi val ara a fer que paguin els justos pels pecadors. No s’hi val a ensorrar un petit país –perquè es un país petit, el nostre, el que s’ensorra perquè volen ensorrar-lo- per salvar-ne un de gran, ara blau, roig no fa gaire.

Presumptament, estem rodejats de lladres i corruptes. Robatori rere robatori. Estafa rere estafa. Escàndol rere escàndol. Abans i ara. Algú sap on anem?. Algú sap on ens porten?. Hi ha algú –que no sigui l’eufemisme ‘mercats’- que respongui de l’ensulsiada?

Presumptament, no s’haurien de fer preguntes incorrectes.

Presumptament, plou pobresa que és el camí primer cap a la misèria. Hi va haver qui va creure que l’opulència era fàcil i gratis. Ara, amb diferent vestit, però semblant cara, cada dia tenen una nova solució mentre maltracten i ofeguen, de mica en mica, les formigues que més treballaven i el petit país que creava riquesa.

Presumptament, els responsables, de cara enfora, fan veure que estan preocupats però somriuen per dintre. Tenen les espatlles cobertes. Paradisos fiscals, sous i prebendes assegurades. Lladres, lladres. Lladres els que se saben, és clar. N’hi ha més que no se saben. País diferent, poma podrida, on aviat hi haurà més gent sense feina que gent que treballa.
Presumptament, n’hi ha per anys. Ens agradi o no ens agradi. N’hi ha per anys.

Presumptament, aquí tothom es presumpte. I si no s’és presumpte és, qui ho sap, potser perquè no se’n ha tingut l’ocasió … Es fa difícil viure en el país dels presumptes i de les cigales, en el país on es castiga i s’espolia a la formiga un dia darrera l’altre.