Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya 2012-04-24 17:36:00

Club de lectura Biblioteca Ramon Bosch de Noya
La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata

L’autor

Nascut el 1899, els primers anys de la vida d’aquest escriptor van quedar marcats per la mort: quan tot just tenia un any va morir el pare i al cap d’un parell d’anys la mare; aleshores va passar a viure amb els avis, però l’àvia va morir quan ell tenia set anys i tres anys més tard també va morir la seva germana. És en aquesta etapa de la seva vida on podem trobar els seus grans temes.
Ja d’adolescent es va convertir en un lector compulsiu, apassionat per la literatura japonesa tradicional i per la novel·la europea contemporània. A l’edat de 16 anys (que és quan va morir el seu avi) escriu Diari íntim del meu setzè aniversari, publicat una dècada més tard sota el títol L’Adolescent (considerada la seva primera obra literària malgrat que no la primera a ser editada).
El 1920 ingressa a la Universitat de Tokio, on es gradua en Literatura. En acabar els estudis participa en la creació de la revista Època de l’Art Literari, una publicació que reunia nous i prometedors escriptors japonesos. Però la notorietat li arriba amb la narració La ballarina d’Izu (relat publicat en la revista esmentada) i la consagració com escriptor, al seu país, li és atorgada amb la publicació de la novel·la País de neu. A aquesta la seguiran obres com Mil grulles, El so de la muntanya, El mestre de go i el relat llarg que ens ocupa, La casa de les belles adormides.
Amb tot, cal assenyalar que en les obres escrites després de 1945 ja no s’hi troba el rastre de la seva primitiva inclinació vers el neoimpressionisme, i tracta temes com l’amor, la mort i la soledat a la manera dels clàssics japonesos.
Yasunari Kawabata va ser el primer escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura (1968), moment en què va pronunciar el conegut discurs El vell Japó i jo. El 1972, deprimit i malalt, es va suïcidar.

L’obra

El protagonista d’aquesta novel·la breu, el vell Eguchi, arriba a la casa de les belles adormides i és informat de les normes que hi imperen: no pot fer res de mal gust, no pot ficar els dits a la boca de la noia adormida, no ha d’intentar despertar-la… Res de res. Ara bé: quin tipus de lloc és aquest? Es tracta d’un prostíbul? És potser una simple posada?

Al llarg de la lectura anirem entrant en tota la complexitat del lloc i comprendrem perquè el vell Eguchi, després de la primera visita, hi torna. Perquè en dormir al costat d’una noia jove i narcotitzada, el que fan els hostes d’aquesta casa és reviure els records de la pròpia joventut.
D’aquesta manera Eguchi reviurà el passat, rememorarà una dona que va conèixer ell quan era jove i el romanç que van viure, evocarà el matrimoni de la seva filla més petita, recordarà una altra amant que va tenir… però amb tot això també prendrà consciència d’un fet molt concret: recordem els nostres records, no pas la imatge original.
Amb un estil poètic que es mou entre la lectura captivadora, per una banda, i la lectura punyent, per l’altra, viatjarem a cavall de la fina frontera que separa la sexualitat i la mort i ens enfrontarem a les diverses formes amb què es pot plantejar l’alineació. Com bé diu la contraportada del llibre aquest és un dels relats més pertorbadors de la narrativa del segle XX i una de les lectures més trasbalsadores de la gran literatura japonesa.
La casa de les belles adormides es va publicar el 1961, va ser adaptada al teatre pel dramaturg estatunidenc David Henry Hwang, i va servir a Gabriel García Márquez com a base per a la seva novel·la Memoria de mis putas tristes.
Tertúlia del divendres 20 d’abril de 2012
La casa de les belles adormides és una lectura que no deixa pas indiferent. Aquesta seria la premissa a partir de la qual iniciar el comentari sobre la trobada del mes d’abril del Club de Lectura de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya.
Val a dir que les opinions han estat diverses, des de clubaires a qui, en termes genèrics, la lectura els ha agradat fins a clubaires que els ha desagradat clarament. Això sí, el denominador comú que ha quedat palès és que ens trobem davant una novel·la breu o relat llarg, de lectura fluïda (malgrat que en alguns casos la temàtica no hagi atrapat).
Quins són alguns dels temes que s’han comentat amb més èmfasi?
A nivell estilístic i literari hom ha considerat que es tracta d’una bella narració, amb imatges fantàstiques i descripcions molt treballades i acurades. En aquest sentit no només les descripcions paisatgístiques mereixen el reconeixement positiu del lector, sinó també les que fan referència a les noies, les belles adormides, perquè sense saber res d’elles, sense conèixer-les a través del diàleg (cosa impossible perquè estan adormides), l’autor aconsegueix que les puguem distingir en virtut del preciosisme descriptiu del seu cos i dels lleus moviments que fan mentre dormen.
A banda d’aquest aspecte tècnic s’ha comentat, remarcat i insistit en els possibles motius que duen el vell Eguchi, el protagonista de l’obra, a visitar reiterades vegades la casa.
Veiem en el personatge una evolució que va de la curiositat inicial a la dependència d’aquestes trobades, i això ens permet deduir que, com els passa a la resta de clients de la casa (malgrat que el vell Eguchi malda per separar-se’n i reitera que ell encara és un home) el que hom cerca en dormir al costat d’aquestes beutats adormides és, mitjançant el record, recuperar el passat, la joventut, el llarg camí ja trepitjat i que no es por tornar a viure.
Amb tot, el fet de plantejar que un home de seixanta-set anys pagui per dormir al costat de joves nues i adormides, ha creat entre els clubaires cert rebuig. Rebuig que es mou des de la sorpresa que provoca la situació i l’angoixa que traspua aquesta posada en escena, fins a la consideració de trobar-nos davant un fet pervers i pornogràfic que només ens pot mostrar la decrepitud moral a què ha arribat el personatge.
En diverses ocasions al llarg de la tertúlia s’ha fet esment, com a recordatori, que estem parlant d’una novel·la breu escrita el 1961 i que d’aleshores ençà molts preceptes que en aquella època eren vigents, avui en dia o no existeixen o han sigut superats. I, sobretot, que som davant d’una altra cultura, la japonesa, amb un sistema de valors diferent, per la qual cosa ens cal fer l’esforç de llegir l’obra sense els nostres prejudicis occidentals.
En definitiva, però, el que està clar és que hem de tornar a la premissa amb què iniciàvem aquestes línies: La casa de les belles adormides pot agradar o desagradar, però és una lectura que no deixa pas indiferent.
Altres dades
Sílvia Romero