Desídia

Dono per fet que l’administració de justícia a Catalunya té problemes molt més importants que no pas la minúcia de què s’ocupa aquest article. Però, així i tot, hi ha coses que a mi em semblen simplement incomprensibles, més que res perquè delaten una actitud de desídia tan estesa i tan generalitzada que acaba sent preocupant.

La ‘minúcia’ és aquesta. Si algun dia aneu passeig Verdaguer avall, a Igualada, us topareu a la cantonada del carrer de Lleida amb l’edifici nou dels Jutjats. Un edifici modern, funcional, aparentment ben resolt, que sens dubte va significar una millora qualitativa molt notable per a tots els qui hi han de recórrer més sovint: funcionaris, justiciables, advocats i procuradors. Si us mireu la façana que dóna al Passeig, hi veureu un tipus de paret llisa que només veu trencada la seva monotonia per un element decoratiu que es va permetre l’arquitecte: les agulles d’un rellotge. És, com acabo de dir, l’únic element distintiu apreciable a simple vista. Doncs bé: aquest rellotge, no és que no funcioni, és que mai no ha funcionat, tret ―em sembla― dels primeríssims dies de la inauguració. Han passat els dies, els mesos i els anys i el rellotge continua espatllat, inútil, absurd al mig del mur. No sembla que molesti absolutament a ningú que un rellotge públic i tan visible no hagi complert l’única missió que té: donar l’hora.

Un xic més a la dreta, hi veureu els tres pals de les banderes que són propis d’un edifici oficial. Fa mesos i mesos que estan a mig pal i ja gairebé ningú no és capaç de recordar per què s’hi van posar. Per si fos poc, les tres banderes estan espellifades, brutes, fetes un miserable parrac. Tota la pretesa dignitat de la simbologia que els toca representar s’ha convertit en una simple vergonya… que tampoc no sembla molestar ningú.

Em diuen que la culpa d’aquesta desídia ve del fet que, en aquest edifici, no s’hi pot fer res que no vingui dictat des de Barcelona. I Barcelona, ja se sap, es troba llunyíssim de la Catalunya interior. I altres problemes tenen a Barcelona, es clar, abans d’ocupar-se de mantenir la mínima dignitat dels edificis judicials. ¿Què són un rellotge mut i unes banderes esparracades comparats amb la manca crònica de mitjans, amb la lentitud de la justícia, amb l’acumulació de les causes, amb l’oblit de la llengua catalana, amb la informatització insuficient, etc. etc.? Mentrestant, i en l’espera que es resolguin els problemes més gruixuts, podem passar perfectament una colla d’anys més amb el rellotge aturat i els parracs de les banderes a mig pal…