Ales

Ella
vola ben alt. És entremig dels núvols, perduda en un
cel infinit. 
Els
núvols, blancs com un vestit de núvia, no li permeten
veure més enllà. Els edificis i les cases no
existeixen. Tampoc existeixen els rius, ni les muntanyes ni els
pobles ni les ciutats. No hi ha res més que aquell cel enorme.


Ella
vola ben ràpid. Vola amb una velocitat tan vertiginosa que no
pot veure les coses nítidament, tot és borrós.
Vola tan ràpid, que no sap on comença un núvol i
on acaba l’altre.


Ella
vola amb unes ales enormes. Tan grans, que sembla que res ni ningú
les pugui trencar. Semblen tan fortes, que ella es torna valenta i
les mou fortament. Les mou ràpid i amb agressivitat, sense
preocupar-se’n ni una mica. I vola. Vola alt. Vola ràpid.


Però
aquelles ales no eren ni tan grans, ni tan fortes. Les ales
s’esquincen i el vent les travessa amb violència. Ella
s’espanta i deixa de moure les ales. S’atura. El pànic
s’apodera d’ella i no fa res. Els ulls se li omplen de llàgrimes:
les seves fortes ales s’han trencat. I ella cau.


Cau
ràpid i amb força, sap que l’aterratge no serà
fàcil. Això si aconsegueix aterrar dempeus. Ella
s’eixuga les llàgrimes però no pot obrir els ulls. El
vent és massa fort, ara que cau. Ella s’aferra a les seves
ales amb força i es demana perdó. Es demana perdó
una vegada i una altra per haver sigut capaç de ser tan
inconscient. Es demana perdó per haver-se fet mal d’aquesta
manera. I cau.


I
quan ella arribi a terra, es farà més mal encara. Tant,
que no sap si podrà suportar-ho. Però és
inevitable. Les ales s’han trencat i ella no hi pot fer res. Només
perdonar-se i, un cop a terra, aixecar-se, guarir les ferides, i
tornar a volar. Amb compte. Sense pressa.