Grecs

Dec a una sèrie de casualitats que m’han fet anar al diccionari Alcover-Moll el fet d’haver tret finalment l’entrellat d’un misteri que feia temps que m’encuriosia. El misteri en qüestió no és altre que l’origen del nom del carrer dels Grecs. El carrer dels Grecs és aquell tirany llarg i estret que hi ha sota la plaça de l’església i el carrer del Sol, i sobre el Doctor Galès. Quan jo era petit en aquest carrer hi havia una fusteria fosca i petita que era d’un senyor Castellví, un home amb ulleres de pasta i un llapis a l’orella, sempre empolsinat de serradures i d’algun encenall i em sembla que amb algun problema físic que el feia caminar coix. També era un lloc on, abans que asfaltessin els carrers, la canalla del barri jugàvem a canicas, a dards –en una porta de fusta que encara hi és, ahir m’hi vaig parar uan estona al davant–, i eventualment a futbol (encara que el lloc del futbol per excel·lència va ser sempre la font de Sant Miquel –el lloc del futbol i de tot, de fet: Sant Miquel va ser la catedral de la meva infantesa i de la infantesa de la canalla dels setanta del sector del Doctor Galès–). L’enigma que dic pel que fa al nom del carrer dels Grecs naturalment no és pas d’aquells anys de jugar a canicas, és molt més posterior. La meva especulació, purament fantàstica, sense cap base documental, primer va associar l’origen d’aquest nom a la possibilitat d’alguna família atenenca que en algun moment hagués pogut anar a raure en aquest punt del nucli urbà de Gelida. Més endavant també vaig elucubrar amb la possibilitat, realment novel·lesca, que fos una antiga denominació eufemística per referir-se a un call jueu gelidenc. Però no, l’origen del nom del carrer dels Grecs no respon a cap d’aquestes dues possibilitats. L’explicació de l’Alcover-Moll, per bé que impossible de contrastar, és molt més plausible, diria que definitiva. A la cinquena accepció de l’entrada grec, el diccionari recull el sentit que en valencià es dóna a aquest adjectiu: “Brut i desordenat; desendreçat «Eixe carrer és molt grec»”. Bé, la qüestió del valencià a banda –¿què hi fa una paraula valenciana en el nomenclàtor de carrers gelidenc?, podríem demanar ara–, no em sembla pas que avui el carrer dels Grecs sigui un carrer particularment brut i desendreçat. De canalla sí que és veritat que jo hi vaig sentir per primer cop la bravada de gallinassa (algun veí hi tenia conills i gallines), i també és veritat que hi va haver un temps que hom solia tramitar en aquest lloc les cagarades del gos –això que ara es gestiona tan abundosament a l’entrada del so called Camí del Mig, al costat del camp de futbol–. Però ara el carrer dels Grecs no és pas tan grec com això, em sembla. Almenys no pas més grec que uns quants altres carrers de Gelida.