Matolls i flors de bruc

Flor del bruc. Erica Multiflora: bruc d’hivern, cepell, xipell, cepelló, petorrera, ciprelló, peterrell, xiprell, petorrell. Abdet, vall de Guadalest. Foto de Xavier68

Tot m’enquimera i tot em dona goig.
bruc, lliri blanc i mar i cel i aire,
i el vent amic que em duu cançons,
i flaire de flors obertes un capvespre roig.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 març 1929 – 11 novembre 2003)

Bruc, popularmnet tira-pets. Abdet, vall de Guadalest. Foto de Xavier68

Camins

Pels camins de la muntanya
hi ha estepes i bruc florit.
Melangia, dolça companya:
ni una flor no he collit.

Bé em convidaves, mar de seda,
brillant i fresca de perfum:
i m‘estic al cor de l arbreda
on és trista la llum.

Potser em fondrà la melangia,
a punt d‘alba, l aire fi:
però, així que la llum venia,
m‘he adormit pel camí.

Em vetllaven els roures savis;
besos cercava: oh lleu desmai!
L‘amor tenia arran de llavi,
i no l’he besat mai.

Marià Manent
(Barcelona, 27 novembre 1898 – 24 novembre 1988)

Erica Multiflora: bruc d’hivern, cepell, xipell, cepelló, petorrera. Foto de Xevi V

Cançó de l’oblit

Boireta del matí,
escampa’t una mica;
esborra el turó verd,
amaga la masia,
les canyes del camí
i l’ombra de l’eixida.

Boireta del matí.
melangiosa i tendra!
Atura l’oratjol,
allunya la pineda,
i mulla, mar endins,
les cofes i la vela.

Boireta del matí,
emboira’m la mirada.
Ets dolça com l’oblit.
Adéu, la vinya clara!
Que lluny, l’alè del mar
i els brucs de la muntanya!

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 – Barcelona – 16 novembre 1993)

Erica scoparia: bruc d’escombres, bruga. Foto de Du-Sa-Ni-Ma

L’abella

Somniant, somniant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor del bruc.
Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada
o closa dins el buc.

Romeu de vesta humil, captaire que pidola
l’almonia a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.

I tots per un moment m’han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d’aquell moment,
m’ha fet esborradís l’encís de plers i gales
robant-me tot l’esment.

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 – Llucmajor, Mallorca, 1958)

Erica scoparia: bruc d’escombres, bruga. La Gomera. Foto de gemeinnützige eG

Cançó del capvespre

Hi ha una vela enllà del mar,
h ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l’herba a l’atzar
quan cau la tarda

Darrera el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l’esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l’estrella en el cel,
i en el turó l’olivada,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins
sento el neguit que m’esguarda,
sento perles i robis
quan cau la tarda.

Sento que els dies se’n van,
però l’angunia es retarda…
sento que l’enyoro tant,
quan cau la tarda!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Erica terminalis: bruc valencià, cepell. Montarbu, Seui, Sardenya.
Foto de Matteo Paolo Tauriello


Terra

A Ramon Borràs Prim

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa
i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua
la victòria de l’iris. Ja no ploren
els núvols de tristor. Torna a la vida
d’impotència i de somni, l’esperança
que es moria de set entre les fulles
i volia esser lleu i anar per l’aire
en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava.
Hi ha olor d’espígol i claror de posta.
La plana és clap de molsa, tota verda
i tendra d’humitat. No s’endevinen
els pobles ni els camins. Sols una ermita
encesa de fervor i de mirades
relluu sota l’opac dosser de núvols
coronada pel Sol de la victòria.
Torna el paisatge al món de la celístia
per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines
el símbol greu de la ficció de sempre,
voldria esser la Majestat Augusta
d’un fresc romànic, i tenir per trona
l’arc augural de l’iris on s’amaguen
els set pecats que tornen a la terra.

Bernat Artola
(Castelló de la Plana, 20 desembre 1904 – Madrid, 8 maig 1958)

Erica terminalis: bruc valencià, cepell. Foto de colorbydeluxe

Filius insulae

Facit indignatio versum
Juvenal

Sóc al bosc de S’Artiga i és hivern
Fa fred
M’he llevat les sabates
Ara escric caminant descalç entre el pinar
Així sent bé la terra
L’antiga i aspra terra endogalada
Dels avis dels besavis dels meus avis
Hi ha xalets il•legals
Hi ha dos gossos que borden
Amagats amb lladrucs de pell negra i piscina
Hi ha un citroën tirat
una moto una cuina
un sofà (no mentesc!)
un be mort i un somier
Jo volia només fer un poema bucòlic
Escriure És bell el camp entre els turons de l’illa
Cal que cremi els records d’uns paratges de faula
No sé viure sotmès ni amb mirada turista
Al pou sec hi ha enderrocs però brillen els brucs
Som indignes del do d’haver estat menorquins

Ponç Pons
(Alaior, Balears 20 maig 1956)

Bruc a les Roques d’en Benet, Horta de Sant Joan, Terra Alta. Foto de asvaro88

Terra de l’Aspre on gira escoladís
el temps callat enllà de la bruguera,
mentre s’ou a l’estiu piuladís
d’una amistosa guatlla venturera.

Josep-Sebastià Pons
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 – 25 gener 1962)

Calluna vulgaris=Erica vulgaris: bruguera, bruguerola, brossa, bronsa, xipell, sap. Foto de Montse Poch

Quarterades de roca

Aquesta és una terra salvatge, el país de la meva tria,
amb muntanyes aspres i escarpades, malesa ampla i llisa.
Molt poques vegades en aqueixos terrenys se sent cap veu
sinó la de l’aigua freda que corr ací i enllà
a través de les roques i de la bruguera allargada que creix sense esment.
Cap ratolí corr dins la brossa, no vola cap ocell canor
per por de l’aligot que flota dins l’aire.

Vola i plana, gronxant-se sobre les ales,
escruta la seva ampla partió amb ullada aguda,
agafa la tremolor de les petites coses amagades,
les estripa en peces, deixant-les caure de l’aire;
la tendresa i la pietat el cor la denegarà,
on la vida només és nodrida per l’aigua i la roca —
una dura aventura, plena de cops i por.

El temps mai no ha viatjat fins aquesta terra perduda,
l’arboç i la bruguera floreixen fora temps,
les roques surten, els corrents flueixen cantant a cada banda,
sense esment de si l’estació ha arribat prest o tard,
els aires vaguen per sobre, ara cels, ara bruns;
l’hivern es podria conèixer per la neu tallant
si el juny no manllevàs també aquesta armadura.

Emperò aquest és el meu país, el més estimat per mi,
la primera terra que s’aixecà del Caos i del Diluvi
sense guardar valls per a confort o repòs,
no trepitjada per unglots ferrats, comprada sense sang.
Sempiterna terra, els teus túmuls han estat
fortificacions per als semidéus quan per la terra passen,
terror per als grassos ciutadans de les llunyanes planes d’abaix.

Robert Graves
(Wimbledon, 24 juliol 1895 – Deià, 7 desembre 1985)
(Traducció d’Àngel Terron)



Rocky acres

This is wild land, country of my choice,
With harsh craggy mountain, moor ample and bare.
Seldom in these acres is heard any voice
But voice of cold water that runs here and there
Through rocks and lank heather growing without care.
No mice in the heath run, no songbirds fly
For fear of the buzzard that floats in the sky.

He soars and he hovers, rocking on his wings,
He scans his wide parish with a sharp eye,
He catches the trembling of small hidden things,
He tears them in pieces, dropping them from the sky;
Tenderness and pity the heart will deny,
Where life is but nourished by water and rock —
A hardy adventure, full of fear and schock

Times has never journeyed to this lost land,
Crakeberry and heather bloom out of date,
The rocks jut, the streams flow singing on either hand,
Careless if the season be early or late,
The skies wander overhead, now blue, now slate;
Winter would be known by his cutting snow
If June did not borrow his armour also.

Yet this is my country, beloved by me best,
The first land that rose from Chaos and the Flood,
Nursing no valleys for comfort or rest,
Trampled by no shod hooves, bought with no blood.
Sempiternal country whose barrows have stood
Stronghold for demigods when on earth they go,
Terror for fat burghers on far plains below.

Robert Graves

Erica arborea: bruc poal, bruc arbori, bruc boal, bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou, bruc de pipes. Muntanyes de Prades, Tarragona. Foto de Bart Omeu