Agnus Dei

No seré jo qui es posi a cantar les excel·lències de les classes dirigents d’aquest país. Però el que tampoc m’empasso és la idea de segons quins lectors d’El País i El Periódico que insisteixen a presentar la mitjania del personal com un ramat de xais innocents als quals la maldat del sistema capitalista, el PP, els mercats impius i la corrupció han arrabassat els drets i han enfonsat en l’abisme de la crisi. Això tampoc m’ho empasso. Que aquests darrers anys hi ha hagut molta merda i molta incompetència entre la classe política, econòmica, funcionarial i periodística és un fet innegable, si no segurament no seríem on som. Però tot això no s’aguanta si no hi ha una societat que ho vulgui aguantar. Que ho aguanti perquè d’alguna manera en treu profit i ja li està bé, o perquè prefereix tapar-se els ulls i fer veure que no ho veu. A Andalusia, després de tot el que ha sortit a la llum sobre la Junta, el PSOE hi tornarà a governar quatre anys més. El mateix va passar amb el PP al País Valencià a les últimes eleccions allà. I la llista de casos que es podria fer si es mirés a escala local. La corrupció i la falta d’encert en la gestió per si soles no expliquen tot això. Al capdavall no tot són les lleis, també hi ha allò que a Llofriu en deien el “material humà”. La democràcia vol ciutadans cultes, compromesos i exigents. Exigents amb els seus representants i amb ells mateixos. Persones que no vulguin anar de xais. Amb ambició per aspirar a alguna cosa més que no sigui una plaça de guàrdia urbana. Que sàpiguen llegir un pressupost. Que sàpiguen quan els estan aixecant la camisa. Que no se’ls enfoti anar a votar i que ho facin no segons el color de la corbata del candidat, el pentinat de la candidata o el que hay de lo mío. Una merda tot plegat, sí, indubtablement. Perquè aquesta manera de funcionar obliga més. Vol dir estar al cas, significa més feina i més responsabilitat, i en definitiva, una càrrega més. Però això és el que hi ha. I m’atreveixo a filosofar que no només és el que hi ha en democràcia sinó el que hi ha a la vida en general. Un dirigent –polític o no– pot dimitir o pot plegar, un ciutadà no pot deixar de ser-ho. I si ho fa, doncs ja s’ha vist el que passa. Però aquí i ara no hi ha anyellets ni vagues generals que valguin. A finals de l’any passat el deute de l’estat diu que era el 71% del PIB, el de les empreses el 134% i el de les entitats financeres el 76%. Però el deute de les famílies també pujava al 82%. Qui més qui menys, doncs, tots som corresponsables de la situació present. La generació que avui estem vivint l’esplendor d’aquest temps de cretins, mediocres i ignorants és probable que sigui aquesta la trista lliçó que ens toqui donar el dia de demà.