Agnus dei

No seré jo qui es posi a cantar les excel·lències de la classe dirigent d’aquest país amb el xàfec que esta caient. Però tampoc em crec aquests lectors del País i el Periódico que insisteixen a presentar la mitjania dels ciutadans –tots els lectors d’aquest blog també– com un ramat de xais innocents i ingenus als quals la maldat del sistema capitalista, el PP, el mercat impiu i la corrupció ha arrabassat els drets i ha enfonsat en l’abisme de la crisi. No, això tampoc no m’ho crec. És veritat que aquests darrers anys hi ha hagut molta merda i molta incompetència entre la classe política, econòmica, funcionarial i periodística d’aquest país, això és innegable. Però tot això no s’aguanta si no hi ha una societat que ho vulgui aguantar. Que ho aguanti perquè d’alguna manera en treu profit i ja li està bé, o perquè, com la canalla, prefereix tapar-se els ulls i fer veure que no ho veu. A Andalusia, després de tot el que ha sortit a la llum sobre la Junta, el PSOE hi tornarà a governar quatre anys més. El mateix va passar amb el PP al País Valencià a les últimes eleccions allà. I a Gelida veurem com, quan toqui, els socialistes tornaran a guanyar les municipals, tot i que fa quatre dies l’ajuntament, com tants altres ajuntaments de tot arreu, ha hagut de demanar un préstec d’1 MEUR per pagar factures. No, no tot és la corrupció o la falta de competència dels dirigents. Al capdavall, la qüestió segurament no és només les lleis o les formes de govern sinó també allò que a Llofriu en deien el “material humà”. La democràcia vol ciutadans cultes, compromesos i exigents. Exigents amb els seus representants i amb ells mateixos. Persones que no vulguin anar de xais, d’innocents ni d’ingenus. Amb ambició per tirar endavant per ells mateixos en lloc d’optar a la plaça de guàrdia urbana. Que sàpiguen llegir un pressupost. Que sàpiguen quan els estan aixecant la camisa. Que votin quan toqui votar seguint un criteri rigorós i no segons el color de la corbata del candidat, el pentinat de la candidata o el que hay de lo mío. Una merda, sí, indubtablement. Perquè aquesta manera de funcionar obliga molt individualment. Vol dir més feina i més responsabilitat, i en definitiva, una càrrega més. Però això és el que hi ha. I m’atreveixo a filosofar que no només és el que hi ha en democràcia sinó el que hi ha a la vida en general. Un dirigent (polític o no) pot dimitir o pot plegar, un ciutadà no pot deixar de ser-ho mai. I si ho fa, doncs ja s’ha vist el que passa. Però aquí i ara no hi ha agnus dei que valgui. Qui més qui menys tots som corresponsables de la situació present. Per acció o per omissió. La generació que avui estem vivint l’esplendor d’aquest temps de cretins, incompetents i ignorants és probable que sigui aquesta la trista lliçó que ens toqui donar el dia de demà.