Noia

Personalment me la imaginava més com el bust de la Nefertiti aquella, o almenys com l’Elizabeth Taylor en la superproducció de Hollywood dels seixanta. Però la Cleòpatra de Delacroix és una mica més tova i passada de pes i d’un color de pell més de formatge emmental. El camperol, en canvi, sí que respon perfectament al prejudici que hom pugui tenir de ço que fou un pagès egipci –un pagès egipci vestit de diumenge– de fa un parell de milers d’anys. Tosc, rude, amb una pell de tigre lligada a l’espatlla, barba abundant i un mocador vermell per aguantar llurs cabells pollosos i esborrifats, l’home està apartant un drap del cistell que du al braç dret i mostrant a la reina la mercaderia que conté. En l’escena hi ha un aire de complicitat, de conxorxa. Això no és cap celebració pública amb trompetes i elefants. L’acció té lloc a les dependències privades de la reina més afamada de la antigor, i sens dubte el pagès no ha pogut accedir fins a un lloc tan delicat sense tenir prèviament el permís reial, perquè altrament el primer guàrdia que s’hagués trobat a la porta del palau li hauria tallat el coll sense miraments, això anant bé. Tot plegat, doncs, fa pensar que aquest pagès no és aquí per vendre res ni per fer cap ofrena, sinó per complir un encàrrec: un encàrrec really special, un encàrrec de la reina. Però, ¿quin és aquest encàrrec? Al cistell hi ha una pila de figues de coll de dama sobre un llit de fulles de col. ¿És això? Doncs no, esclar que no. Cleòpatra és una reina, i una reina té accés a tantes figues com li vénen de gust i quan li vénen de gust. A una reina no li cal muntar tot aquest misteri a la seva estança amb un pagès bestiota, possiblement un esclau, per quatre figues. ¿Què hi ha de més doncs dins el cistell d’aquest pagès que no siguin les figues? A mi em va costar de veure, no sé per què. Però és una serp. El que hi ha de més a més dissimulat entre les figues del cistell és una serp. Una serp que, més que no una serp de veritat –d’aquelles grosses que fan por–, sembla més un cuc de terra; una serp de joguina, d’aquelles que de petits la canalla del sector de Sant Miquel fa anys en dèiem una noia. Tant se val. La cosa és que el pagès ha entrat aquesta serp d’amagatotis per encàrrec de la reina i ara la hi està mostrant. Cleòpatra mira la bèstia –una pelleringa!– amb ulls hipnotitzats. Aquest escurçó és la mort que la reina d’Egipte ha triat donar-se. Tot seguit, quan el pagès se’n vagi, ella se la posarà damunt el pit i esperarà la picada mortífera que posi punt final a la funció. Marc Antoni és mort. Roma la mira de mal ull. Els espectadors hem d’anar a sopar i veure el Milà-Barça per tv3. Per què m’hauria de quedar…