Marvel

En els quadres de Delacroix que aquests dies es poden veure a Barcelona no hi ha mai ni cinc minuts per la migdiada. Un sempre hi té un lleó per enforquillar amb la llança, un drac, un paixà turc per fer caure del cavall. En aquests quadres tempestuosos sempre hi ha una daga, un sabre, un el que sigui però que punxi i talli els flancs d’un enemic o altre en bistecs sanguinolents: un ullal de jaguar a l’anca d’una euga, una dentallada de tigre a la pota d’un cavall, a les costelles d’una humil camperola de carns tendres que torna d’omplir el càntir a la font. Delacroix degué ser un home d’acció, un trepidant radical i independent –que, emperò, viatjà sempre a compte de l’erari públic francès–, un fantasista empastifat d’òpera, de literatura, dels moviments més de terrabastall de Beethoven, de la política de la Restauració, de les barricades de la II República i dels enagos de les senyorasses del Segon Imperi. Els quadres en exhibició aquests dies al Caixafòrum no fan sinó reflectir les conseqüències d’aquest règim alimentari més aviat olla: sang, foc, tumult, cavalls alzinats, cavalls al galop, crits, desesperació, grans desmais, raptes de senyores, gent per terra, vent, molt de vent, tempestes en mar, turbants, túniques, torsions, contractures musculars. Delacroix va pintar tot això i va pintar moltes més coses. El pinzell d’aquest home era un prodigi que funcionava a tota màquina, amb molta potència i una gran caiguda d’ulls. I és que en aquests quadres manegats en un francès èpic de marsellesa s’hi veu de seguida que Delacroix, a més de pintor, va ser un actor de primera categoria. Un actor de la seva època, esclar, és a dir, vibrant i declamatiu i envoltat d’una escenografia estrepitosa de fustes, guix i cartrons pintats. En les històries d’aquests quadres tot és un gran drama tràgic, tot és exageració, tot és telenovel·la. Ah, uh, oh. Desdèmona en el moment de ser repudiada pel pare, ah! Medea, embogida de gelos, segrestant els seus propis fills, oh! Un estudi de la mort de Sardanàpal (una autèntica orgia gore que apunta al costat més desajustat del neocòrtex), uh! Tota la sala és plena d’escarafalls així. Enormes superproduccions, grans canvis en l’armari de l’ànima, monumentals lletres de bolero. El guirigall és eixordador: la solució final –i canibal!– dalt la barca a la deriva de Don Joan; els cristos en creu al Calvari; aquell sant Sebastià agònic al peu d’un arbre amb les fletxes clavades al costat i a la cuixa; els miracles amb banda sonora de sant Benet; els èxtasis dervitxos en les festes popular de per allà; els joves amants que fugen perseguits per un pare dèspota i veu de tro. En fi, no sé si en tot plegat no hi hauria cabut també una referència a la batalla de les eleccions presidencials franceses d’aquests dies. O a la cosa de revolta indignada i sindical de la vaga de demà passat. Però estic segur que si fos viu, avui Delacroix seria un reputat dibuixant de còmics de la Marvel. En fa tota la pinta.