La cirereta del pastís

L’element és barroc, i per tant, amb un punt d’acudit popular, irònic i divertit. Però potser també amb una part de tesi heraclitiana sobre la mutabilitat de les coses d’aquest món i la fragilitat i la fugacitat de tot plegat. Es tracta de l’àngel que al Vendrell duen posat sobre el barret del campanar de la parròquia del Salvador Transfigurat, a la plaça Vella. Aquest àngel és una figura de metall fosc –¿bronze, ferro?– i dimensions considerables d’una canalla d’aquelles que la gent d’abans enganxava per fer bonic als quadres, com ara n’hi ha que enganxen elfs i dones d’aigua a l’entrada de la parcel·la. Un anxaneta, diríem, tenint en compte que som al Vendrell, i al Vendrell hi ha castells, i tenint en compte també que el lloc encimbellat que ocupa ens permet rematar una metàfora com cal. L’àngel, doncs, està posat allà dalt, dret al capdamunt del punt més perillós i precari del Vendrell, aguantant-se miraculosament en un equilibri vertiginós sobre la cama dreta. La cama esquerra, en canvi, li fa un angle recte, com si la criatura alada estigués corrent i saltironejant despreocupadament per un camp de nuvolets de cotó fluix. L’àngel va vestit amb una tuniqueta curta i infantil lligada amb un cordó a la cintura, i carrega dues ales grosses a l’esquena. Té la mà esquerra al costat, i el braç dret el manté estirat i amb l’índex al capdavall apuntant cap a alguna banda del món, igual que el Colom de la Rambla de Barcelona o el Travolta de Grease. La figura del campanar del Vendrell és una cosa que fa gràcia. En deu fer molta als nens i als avis, que se la miren, no tant potser als adults als qui la crisi i l’última reforma laboral han deixat sense feina i amb la hipoteca i les lletres del cotxe per pagar. Però en fa. Fa gràcia per ella mateixa i per l’emplaçament insòlit que els vendrellencs del 1700 li van voler triar. Però és que, a més a més –i aquesta és la delicada i magnífica cirereta del pastís– es mou. Dissabte al migdia al nucli antic del Vendrell hi entrava una mica de vent, i l’àngel allà dalt anava fent passets de dansa, ara una mica cap aquí ara una mica cap allà, i dient el vent d’on venia i el vent cap on anava. El Vendrell és un indret molt pla i molt construït, i el campanar hi és més aviat de poca mida, cosa que fa que la visió d’aquest àngel-penell quedi una mica ofegada. Un s’hi ha de posar molt a sota per veure’l en moviment, al carrer del Peix o a la plaça Francesc Macià. D’altra banda, jo no conec en absolut el funcionament de la rosa dels vents. Però m’atreviria a dir que dissabte al migdia el vent bufava de llebeig al Vendrell. De dins, en qualsevol cas. Però si no fos així, tant se valdria. Qualsevol altre dia segur que ho farà i l’àngel ho indicarà convenientment. No et banyaràs mai dues vegades al mateix riu, que deia aquell. I algun dia el vent bufarà del costat del teu pronòstic, s’hi podria afegir. Tot és canviant, sí.