En veure despuntar

La noia del carrer Montserrat té raó, “Aquí huele a calçots”. I la noia de la plaça Nova segurament també en té: “Pues sí que se ha ido temprano la de la peluquería”. I la que trobo més avall, a la plaça Vella: “Eso es la alergia, niña”. El Vendrell és el poble de Pau Casals i d’Àngel Guimerà. Pau Casals tothom sap qui va ser, ni que sigui pel fet que la música que posen al camp de Barça quan es vol retre homenatge a una figura desapareguda –a Basora, demà– és obra seva. Guimerà també deu ser un nom que deu sonar, més o menys. És aquell mateix Guimerà que els mestres de català de batxillerat et feien mig comentar als exàmens abans de mig comentar alguna cosa de Verdaguer. També va ser una figura de relleu, al seu temps potser gairebé tant com Casals. La llegenda urbana diu que l’any 1904 va estar a punt de rebre el premi Nobel de literatura que finalment va anar a parar compartidament a les mans de Frederic Mistral, el poeta occità, i Don José de Echegaray, dramaturg madrileny que, com és well known, és l’altre gran nom del teatre universal després de Shakespeare. Tothom que vol saber-ho sap que Mancha que limpia és una actualització de la tragèdia de Ricard III, per exemple. Z’igual. La cosa de Casals i Guimerà aquí és sols per fer notar que al Vendrell la llengua que parlaven aquests dos homes hi ha evolucionat fabulosament d’ençà dels anys del Manelic i l’Enveuredespuntar. Ara la llengua del Vendrell és una magnífica catedral de Burgos, una portada del Marca, una samarreta del Betis, un jamón de Guijuelo, una collada de Despeñaperros i un bocata de moltes eñes al bar Bernabeu de Lavapiés. Almenys dissabte al migdia. Almenys l’estona que jo hi vaig ser, que m’imagino que deu ser una hora de sol com qualsevol altra. Tot això després de Guimerà i Casals, tot això després de no sé quants anys i de no sé quants calés invertits en normalització, en tv3 i en català a l’escola. Després de tot això és aquí que som: amb la Jennifer i la alergia, i el Kevin i la de la peluquería. No s’hi pot fer més, és veritat que no. Tothom ha de poder parlar en la llengua que vulgui, evident i només faltaria. En la llengua que vulgui, i necessàriament també en la llengua que li entenguin, que és exactament el motiu pel qual servidora dissabte va sortir del lloc on havia entrat amb la intenció de dinar, because they just didn’t understand me. Sí, la noia del carrer del començament d’aquest anunci tenia raó. És veritat que tot això “huele”. O canta, que també es pot dir. I no només al carrer Montserrat. I tampoc precisament com els ocells.