L’oca

Si mai tenen una estona al tren els recomano un iphone i la lectura internètica de l’article de la viquipèdia sobre el Compromís de Casp. Als qui no sabem un borrall d’història medieval tot aquest món de castells, quarts creixents i cops de creu sempre ens fa una mica aquell mateix efecte d’estar a la cua de la carnisseria mentre acoltellen unes costelles de xai (txac, txac) o en un putiferi carregat de collons amb els partners de l’MWC, i en aquest sentit la llegida que els dic els resultarà d’interès i fins hi poden passar una estona distreta mentre esperen la represa normal del servei de Rodalies Renfe a l’estació de Castellbisbal o Cornellà. Almenys això. El Compromís de Casp és la solució a què nou notables escollits for the occasion van arribar l’any del Senyor 1412 per nomenar successor al tron de la corona d’Aragó després que el rei Martí l’Humà l’expirés –la dinyés– el 31 de maig de 1410 sense descendència. Les deliberacions d’aquest compromís es veu que es van allargar del mes de març fins al mes de juliol de l’any de referència. N’hi ha que diuen que tot plegat no va ser sinó un joc de maquinacions polítiques i papals per controlar el poder. Potser sí. La corona aragonesa d’aquells temps precorredor mediterrani diu que era un pes fort en el context geopolític, i segurament alguna cosa d’això hi devia haver. La mateixa durada del procés –cinc mesos– també indica que les negociacions to reach an agreement devien ser un cas difícil i ple d’equilibris. Sigui com vulgui, el cas és que en la votació definitosa que va tenir lloc lo jorn de Sant Joan de 1412 el guanyador va ser l’aspirant castellà Ferran d’Antequera, i doncs el d’Antequera fou proclamat immediatament rei d’Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i Còrsega. Tradicionalment hi ha hagut qui en la coronació com a pubilla d’aquest Ferran hi ha volgut veure una mena de prèvia a l’inici de la cosa unitària de l’Espanya del PPSOE+CiU d’avui. Potser també. Oficialment, però, la unitat dinàstica d’Aragó i Castella no es va produir fins al feliz enlace de Ferran II i Isabel de Castella al palacio de los Vivero de Valladolid un assolellat –was it so?– 19 d’octubre de 1469. I el primer rei nominalment d’Espanya data del 14 de març de 1516 –tal dia com avui, ves tu, per molts anys a tothom–. I el Decret de Nova Planta que va esborrar les Constitucions Catalanes després de rebentar Barcelona militarment és de 1714. En tot cas, comptant de març a març, del Compromís de Casp aquests dies se’n compleixen exactament sis-cents anys. Ole, ole i ole. Diumenge set mil persones es van aplegar al palau Sant Jordi per diguem-ne celebrar aital efemèride i van constituir-se en l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC té el propòsit de fer possible un referèndum per la independència el 2014. Vist amb perspectiva històrica, el moviment és una mica com el del joc de l’oca. Y tiro porque me toca, que dèiem. Però ara als d’Antequera i als de la caspa se’ls ha acabat el joc. Ara ens toca a nosaltres avançar. Benvinguda, ANC!