DAVID BARRUFET

“La millor aturada sempre és la del proper partit”

M’agrada tornar al passat, rellegir velles entrevistes, veure què declarava l’entrevistat en aquells moments i comprovar quin ha estat l’edevenidor de les seves paraules. Com el cas d’aquesta conversa que vaig mantenir amb en David Barrufet un dia d’un mes que no recordo. De fet, ni tan sols sé ben bé quin any era… El 2009? No, crec que va ser el 2010. Sí, al principi del 2010, perquè va ser poques setmanes abans que anunciés la retirada. Us diria que l’excusa que he trobat per recuperar aquesta entrevista que el diari que me la va encarregar no va publicar (me la van pagar?) és que avui comença una nova Copa del Rei d’handdol, però el cert és que no es necessiten gaires justificacions per reviure les paraules d’un esportista excepcional, amb cognom d’ésser diminut, però ànima de gegant.

Els seus setanta títols amb el FC Barcelona Borges el converteixen en un dels millors jugadors de la història de l’handbol. Aquest febrer, enfilant el camí cap als quaranta, David Barrufet, el gran capità (per les seves qualitats tècniques, però sobretot per les seves virtuts com a persona) de la secció que més alegries ha donat a l’afició blaugrana, decidirà si després de vint-i-dos anys defensant la samarreta del Barça continua situant-se sota els pals o comença una nova etapa vital fora de les pistes.

En un país com el nostre, on l’esport rei és el futbol, com és que un nen de vuit anys decideix que vol jugar a handbol?
Al SAFA Horta, el col·legi on estudiava, només podies fer handbol o bàsquet. El meu germà jugava a handbol i m’agradava anar-lo a veure jugar. Vaig seguir la tradició familiar. Posar-me sota els pals i fer de porter, amb tot, va ser una casualitat, ningú no ho volia fer i em va tocar a mi.

Home, per la teva alçada i envergadura, ja era una posició que t’anava bé.
El professor de bàsquet volia que em passés al seu equip. Em deia: “A l’handbol no seràs res i al bàsquet podràs convertir-te en una estrella.” Per sort no li vaig fer gaire cas. L’handbol, fins que no vaig arribar al Barça, va ser un entreteniment. Em dedicava a estudiar, l’esport m’agradava, però mai no vaig pensar que podria jugar al Barça i formar part d’aquest equip durant vint-i-dos anys.

Però vas arribar-hi.
Hi vaig arribar cagat [riu]. Vaig aterrar al Barça amb catorze anys i vaig debutar al primer equip amb divuit, i la veritat és que el vestidor imposava molt. Pensa que fins aleshores jugava a l’equip del col·legi on tots érem amics i, és clar, entrar al vestidor del Barça va ser molt impactant: callat, sense dir res… Però la veritat és que em van tractar i em van acollir molt bé. Des del primer dia m’hi vaig sentir com a casa.

En la teva trajectòria com a esportista hi ha dues figures clau: l’entrenador Valero Rivera i qui era el porter de l’equip en aquells moments, Lorenzo Rico.
En Valero va ser qui va venir a veure’m al col·legi i qui va decidir portar-me al Barça. Hem estat un munt d’anys plegats, al Barça, i ha estat l’entrenador que m’ho ha ensenyat gairebé tot, d’aquest esport. Recordo que en Lorenzo em va agafar el primer dia que vaig entrar al club i em va dir: “Tu estigues al meu costat, que ets qui em retirarà.”

Això em recorda aquella història d’en Guardiola amb en Xavi i l’Iniesta!
Ell va ser el primer que va confiar en mi, i encara avui mantenim una bona relació d’amistat. Ens truquem i ens veiem sempre que podem.

És inevitable fer referència a aquell equip meravellós del qual formaves part i que va guanyar tot el que es podia guanyar.
Va ser una època molt maca, perquè a ningú li agrada perdre i, com dius, nosaltres ho vam guanyar tot. Quant a títols, és evident que va ser el millor període. Dins el camp érem una pinya molt gran i tots teníem una mentalitat exageradament guanyadora. Tant era així que els entrenaments potser eren més intensos que no els partits, perquè no ens agradava perdre ni entrenant-nos [riu]. Però a mi m’encanta jugar a handbol, i totes les etapes que he viscut amb el Barça, tant si hem guanyat títols com si n’hem perdut, han estat molt bones. Evidentment, si guanyes la satisfacció és més gran, però gaudeixo de l’handbol cada dia i així serà fins que em retiri.

Com es porta això de ser un dels esportistes catalans més guardonats? Només amb el Barça ha guanyat més de setanta títols!
Esperem que en vinguin més. És una xifra que molt bona, però aquests ja s’han guanyat, ara falta guanyar els propers. Estic molt content i orgullós del que he aconseguit, però si em començo a gratar la panxa i em dedico a pensar en tot el que he guanyat, malament.

A casa deus de tenir un petit museu per encabir-hi tants títols, oi?
Si a nosaltres mai no ens donen res! A vegades una medalla o una petita rèplica del trofeu, però no sempre. Tinc algunes medalles guardades en un calaix, i algunes altres les agafen els nens per jugar i ja mai més no les trobes. Però no m’enfado, que hi juguin.

Entre aquesta família nombrosa de títols, quin fill t’estimes més?
Un moment molt especial, per tot el que va significar, va ser guanyar la Supercopa d’Europa del 1998 al Palau, poc després de la mort del meu germà, a qui vaig poder dedicar el triomf. I després, evidentment, la primera Copa d’Europa que vam guanyar, que a escala de clubs és el títol més important.

Mai, al llarg dels vint-i-dos anys que fa que defenses la porteria del Barça, no has tingut la temptació d’ana a un altre equip i viure nous desafiaments?
No. He tingut ofertes, algunes de les quals econòmicament millors que no les del Barça. I si bé és cert que els diners són importants per viure, no cal viure com un rei. Mai no he somniat conduir un Porsche, amb un Skoda en tinc prou; i tampoc no m’ha temptat mai voler viure a fora i provar coses noves. Aquesta és la meva casa i jo sóc del Barça des de petit.

Es poden resumir vint-i-dos anys de trajectòria esportiva en una aturada?
L’aturada bona ha de ser la que faci el proper partit.

Però en el passat també n’has fet de molt importants.
N’hi ha una de recent, aquella als darrers instants del partit contra el Ciudad Real en la final de la Copa Asobal. Una altra d’especial va ser el penal que vaig aturar contra el Magdeburg alemany amb el temps ja exhaurit. Però, hi insisteixo, la millor aturada sempre és la del proper partit.

Parlant de penals. Què et passa pel cap quan l’adversari és a la línia dels set metres?
És una guerra psicològica. El primer que fas és mirar-lo als ulls. D’aquesta manera ja saps si té confiança o no. Si el veus malament et sents amb la seguretat que l’aturaràs. També hi ha ocasions en què penses: “Hòstia, aquest ve molt fort!” [Riu.] Fem molta tasca de vídeo i sabem com llancen tots els especialistes, si tenen algun tic… Tu saps on li agrada tirar i mires de provocar que el llancin cap allà, encara que moltes vegades et canvia el llançament i tot això ja no serveix de res [riu].

Per curiositat, a quina velocitat pot arribar a llançar la pilota un jugador d’handbol?
Vam mesurar la velocitat d’un llançament de l’Iker Romero i va arribar als 125 km/h. Però un porter d’handbol no pot tenir por, aquesta seria una de les nostres principals virtuts, que després l’has de combinar amb l’agilitat, la rapidesa i també, molt important, saber visionar un partit: veure i intuir per on et llançaran la pilota aquell dia els rivals.

Tens alguna bèstia negra? Algun jugador en especial que et tingui ben mesurat?
No. Pots jugar contra en Karabatic, que és considerat un dels millors jugadors del món, i aturar-li tots els llançaments. En canvi, potser un jugador que no coneix ningú, el dia que el tens al davant te les entra totes. Has d’estar igual de concentrat i has de respectar igual tant l’un com l’altre.

Aquest any acabes contracte…
Encara avui quan m’aixeco em ve de gust venir a entrenar-me, el dia que no sigui així serà el moment de començar a pensar en unes altres coses. De totes maneres tinc molt clar des de fa molt de temps què faré. El club ho sap també i aquest mes anunciarem si em retiro o continuo.

“Un porter d’handbol no pot tenir por”

Imagino que quan un esportista professional es retira, el canvi de ritme de vida deu ser brutal. Has començat a preparar el camí?
Ara estudio un màster en dret esportiu. Sempre he anat fent coses perquè considero que és molt important treballar-te el futur fora dels pavellons. També el meu cas és una mica diferent, perquè jo ja tinc quaranta anys i una planificació molt clara del meu esdevenidor que vaig seguint pas a pas. Estic preparat per al moment de deixar-ho. Si m’agradaria continuar al club? Sí, però havent fet la carrera de dret m’agradaria fer feina d’oficina. Entrenar els petits és divertit, però els grans…

Tu, que ets un guanyador, amb quin títol t’agradaria acomiadar-te?
Amb la Lliga de Campions. En tinc set, però vull la vuitena.

Arribarà un dia en què la teva samarreta penjarà del Palau Blaugrana: n’ets conscient, oi?
Home, amb tota la vida aquí, havent fet tota la meva trajectòria esportiva al Barça, no puc amagar que m’agradaria i em faria molta il·lusió. Si passa, serà tot un privilegi i un honor. Estic molt agraït al club i als aficionats que sempre m’han tractat de la millor manera possible. Si ploraré? No ho sé. Si arriba, serà un dia en què imagino que no es podran controlar les emocions.

Text: Oriol Rodríguez. Foto: Carles Rodríguez.

I demà… Guillermo Amor.