AGNÈS MARQUÈS

“No tinc una feina, tinc una passió”

El primer que em sorprèn quan veig l’Agnès Marquès és que en persona és molt més atractiva que per televisió. El segon és que l’intimida en Carles o, més ben dit, l’intimida haver de posar-se davant el seu objectiu. Curiosament, a punt de fer els cinc anys com a cara de l’edició dels caps de setmana del Telenotícies de TV3, les càmeres no li agraden especialment. “De fet, durant els quatre anys de carrera vaig evitar de totes les maneres possibles posar-me davant la càmera. A mi el que m’agradava era la ràdio!” Però un dia l’Àngels Barceló li va donar l’oportunitat de provar la televisió i va decidir quedar-s’hi.

Quan eres petita, què volies ser de gran?
Doncs moltes coses, però crec que n’hi havia una que sobresortia per damunt de les altres, i és que volia ser pintora. Però a partir dels dotze anys, més o menys, ja vaig començar a tenir clar que volia ser periodista. Volia explicar les coses que passaven. Llavors vaig començar a reproduir el que deia la ràdio, el que deien a la tele, escrivia les notícies que escoltava… De fet, encara guardo fitxes de cartolina amb notícies com l’incendi del Liceu, que va passar quan tenia catorze anys.

I quan les llegeixes ara, què en penses?
Hi ha unes altres coses meves que llegeixo ara i penso “quina vergonya!”, però amb aquestes fitxes, i tenint en compte que només tenia catorze anys, crec que encara me’n sortia prou bé. No recordo molt bé quina metodologia seguia, però quan les llegeixo ara penso que ho feia amb una certa gràcia.

I els teus pares, què en deien?
Els feia gràcia. El record que tinc és que m’hi esperonaven. Els meus pares no tenen cap vincle amb el periodisme, però mai no van dubtar que pogués dedicar-m’hi i sempre m’hi van animar. Quan arribava a casa i els deia que m’havien sortit unes pràctiques, però que havia de treballar tard al vespre, sempre em deien: “Fes-ho!” Sempre m’han animat a tirar endavant i han confiat molt en mi.

Encara pintes?
Sí, encara dibuixo, però no és que se’m doni especialment bé. Però sí, continuo dibuixant per pur entreteniment.

Vas néixer a Mallorca, oi?
Vaig néixer a Palma, però tenia mesos quan tota la família vam anar a viure a Bilbao, on vam estar fins l’any 1992. Els meus pares havien anat a Mallorca per feina, per buscar-se una mica la vida, però quan vaig néixer al meu pare li va fer il·lusió empadronar-me a Barcelona, com la meva germana. Era l’any 1979 i el meu pare va venir a Barcelona i va explicar que la seva filla havia nascut a Palma, però que volia registrar-la aquí. No el van deixar. Va tornar a Barcelona quinze dies més tard, va tornar a anar al registre i, aquesta vegada, va dir: “La meva filla ha nascut a la clínica del Pilar de Barcelona, tal dia i a tal hora.” No sé com s’ho va fer, però al registre consto com a nascuda a Barcelona [riu]. L’estada a Mallorca va ser curta. Van ser només tres anys, que per mi van ser només uns quants mesos, i, lògicament, ni me’n recordo. Però pels meus pares viure fora, al País Basc, els anys 1980, va ser molt dur. També és cert que aleshores les distàncies eren diferents. Agafar el cotxe era car, agafar un avió era car… Però, tot i així, intentàvem venir a Barcelona cada quinze dies. Tant els meus pares com jo vam fer amics al País Basc i encara els conservem, però casa sempre era aquí. Em consta que pels meus pares no va ser fàcil viure lluny. Amb tot, m’agrada molt el País Basc. Quan hi vaig em sento una mica com a casa, encara que Bilbao ha fet una transformació brutal aquests anys.

Vas estudiar periodisme a la Universitat Ramon Llull. Eres bona estudiant?
Sempre he estat una mica inquieta i no vaig ser bona estudiant fins que no vaig arribar a la facultat. Tinc la sensació d’haver aprofitat molt els quatre anys de la carrera en tots els sentits: havent col·laborat en mil coses, havent-nos inventat projectes, sortint, fent colla, obrint debats, motivant-nos… Miro enrere i penso que potser els podria haver aprofitat més, però vaig aprovar la carrera molt bé i va ser una època divertidíssima en tots els sentits.

Va ser fàcil la transició al món laboral?
La primera resposta que em ve al cap és dir que vaig tenir sort, perquè vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar. Però crec que no sols va ser sort, perquè quan vaig acabar la carrera ja feia molts anys que treballava. Vaig començar a la ràdio de Llavaneres, que és el poble del costat on estiuejava, amb un programa el dissabte a la tarda. Començàvem a les tres i durava tant com volíem. El fèiem entre quatre amics, tres nois i jo, l’única del grup que va acabar essent periodista. Després, durant l’hivern, vaig començar a treballar de voluntària a Ràdio Estel. I des d’aleshores que ja no vaig parar. Anava deixant les feines a mesura que me’n sortia una altra. Tret d’alguns mesos a l’atur que m’he hagut de buscar la vida, tinc la sensació que sempre he estat fent alguna cosa.

El cert és que per ser tan jove, has treballat en un munt de llocs!
Sí, he donat moltes voltes. A segon de carrera ja vaig començar a treballar a la COM, a l’equip del programa d’en Cuní. I quan vaig acabar segon, vaig començar a fer unes pràctiques amb en Basté a Catalunya Ràdio, a l’època que feia el No ho diguis a ningú. I encara vaig fer unes altres pràctiques a Ràdio 4 que es van convertir en la meva primera feina. L’1 de juliol vaig acabar la carrera i el 2 de juliol signava el primer contracte laboral.

I de Ràdio 4 a Telecinco.
Vaig estar-hi uns dos anys i mig, a Ràdio 4. Tenia un contracte en pràctiques per dos anys i me’l van allargar una mica. Però per poder continuar havia de fer una carència, anar-me’n uns quants mesos perquè després em poguessin tornar a contractar. Però no volia estar un temps aturada, així que em vaig posar a buscar feina i em van agafar a Onda Rambla de dilluns a divendres. Era una emissora amb un concepte de ràdio totalment diferent del que jo estava acostumada. Ràdio Nacional era una ràdio gran, amb molt de personal, on cadascú tenia molt delimitada la tasca, i de cop em vaig trobar a la redacció d’informatius d’Onda Rambla, on tothom havia de fer de tot. Quan feia alguns mesos que treballava a Onda Rambla em va arribar la notícia que es feien unes proves per anar a Telecinco els caps de setmana. Vaig pensar que no havia fet mai televisió i m’hi vaig presentar. Durant deu mesos vaig treballar de dilluns a divendres a Onda Rambla i els caps de setmana, a Telecinco.

Quina feinada!
Eren unes jornades maratonianes, però ho recordo com una època molt divertida. Després vaig tornar a Ràdio 4, on vaig estar un any més amb l’informatiu de la nit. Però quan es va acabar la temporada tornaven a haver-hi problemes de contractació… Va ser aleshores que vaig saber que l’Àngels Barceló deixava Telecinco per tornar a TV3.

Ja la coneixies del teu pas per Telecinco?
No, no la coneixia! Vaig aconseguir el seu mòbil, vaig agafar coratge i li vaig trucar, amb tanta sort que la vaig agafar en un bon moment, perquè la podia haver agafat amb mal de ventre i que em digués: “Perdona, qui ets? No, no tinc cinc minuts.” Em va donar el seu e-mail i em va passar amb la productora. En aquella època no acabava de veure clar quin era el panorama audiovisual. No sabia com funcionaven els programes, que això ho portava una productora… Jo només tenia un nom: Barceló. Em van trucar de la productora, em van fer una entrevista, em van fer una prova de càmera i vaig entrar oficialment com a copresentadora, tot i que l’Àngels Barceló feia el programa i jo feia els directes des del carrer. Un programa, amb tot, que només va durar quatre mesos perquè no va acabar de rutllar d’audiència.

Just per provar com et senties davant una càmera.
Sí, en quatre mesos vaig fer un tastet d’un format que no dominava.

Què vas fer després d’aquells 180º amb l’Àngels Barceló?
Havia marxat de la ràdio i era difícil tornar-hi. Durant quatre mesos vaig picar portes i finalment em va sortir la feina del 3/24, on vaig estar un any fins que vaig passar al Telenotícies.

I d’això, ja en fa cinc anys!
Falta un mes per fer els cinc anys [riu]. És una bestiesa. M’han passat volant!

Això vol dir que t’agrada la feina.
Intueixo que m’han passat volant perquè vaig amb aquest horari al revés de tothom. Si no, segur que, per la manera com sóc, ja me n’hauria cansat.

Ets un cul d’en Jaumet!
Sí que ho sóc, però en canvi no m’he cansat del TN. M’agrada la feina que faig i encara continuo aprenent coses. També tinc la sensació que no he deixat passar oportunitats. I també hi ajuda que entre setmana faig moltes coses.

Què fas?
El primer any al TN, el vaig perdre situant-me, però el segon any vaig pensar que no podia ser que de dilluns a dijous, amb vint-i-set anys, perdés el temps d’aquella manera. Llavors vaig començar a estudiar francès, coses del món islàmic, a fer classes a la facultat… Suposo que per això no tinc la sensació que hagi passat el temps, encara que aleshores tenia vint-i-set anys i ara en tinc trenta-dos!

Després del TN què vindrà?
Hi ha moltes coses que encara no he fet, moltíssimes! Hi ha molts registres d’informació, d’actualitat, d’entrevistes…, que no he tocat. La meva por és saber si trobaré un altre lloc on poder fer coses. M’agrada molt el gènere documental, molt, molt, molt! I també m’agraden molt les entrevistes, m’encanten! Normalment entrevistes una persona que és coneguda per la tasca que fa, però m’agrada desmuntar el personatge que tots veiem i ens imaginem. Mostrar que aquella persona veritablement és d’una altra manera. Amb tot, estic a l’expectativa. Em trobo en un moment que no vull córrer. No vull prendre cap decisió precipitada.

Diuen que ara hi haurà canvis a Televisió de Catalunya.
Per deformació professional no acostumo a fer gaire cas dels rumors. Intento no prestar-hi atenció perquè no m’aporten res. Només desitjo que, passi què passi, es preservi el model de televisió pública al servei del ciutadà.

S’hi noten molt les retallades?
És clar que les notem! Però, com en els altres sectors, intentem que no es noti en el resultat final. Però sí, treballem amb menys recursos. I s’evita que hi hagi certs desplaçaments, enviats especials… I, per tant, perdem en presència. Però intentem fer-ho des d’aquí i fer-ho bé.

I a més, ara hi ha la gent des de les xarxes socials opinant, criticant… En feu cas?
Hi estem atents, però no sols als comentaris que fan referència a nosaltres. Però tot s’ha de prendre amb un cert relativisme, perquè s’ha de tenir en compte que Twitter només representa una part de la població, i que a vegades es fan judicis sense tenir tots els elements en compte. Per tant, no es tracta tant de tenir una audiència crítica, sinó de tenir una audiència exigent. I nosaltres hem de ser els primers crítics amb la feina que fem. Jo, com a ciutadana, sóc exigent amb la televisió pública que tenim i com a professional, crítica amb la feina que fem.

Estàs satisfeta amb la tasca que feu?
Hi ha dies de tot. Hi ha dies que penso que potser ens ha faltat saber veure alguna cosa. Però normalment me’n vaig a casa amb la sensació d’haver fet una molt bona feina.

Rebeu moltes directrius des de dalt?
Si n’hi ha, jo no me n’assabento.

No t’agradaria poder dir-hi la teva? Poder fer pública la teva opinió?
No és la meva feina. Evidentment, tinc la meva opinió de les coses, però, ara per ara, ningú no espera que l’Agnès Marquès al TN hi digui la seva. I sí, és clar que em mossego la llengua, però no sols a la feina, sinó també a Twitter i a tot arreu.

I no et fa ràbia?
No, perquè no em dedico al periodisme per opinar, sinó per explicar. I no vull dir que les coses no es puguin fer d’una altra manera, però quan em poso davant la càmera no és aquesta, la d’opinar, la meva pretensió.

Què hi ha més enllà de la teva professió?
M’agrada molt la meva feina, fins i tot els anys de la ràdio, quan m’aixecava a dos quarts de cinc de la matinada. O treballar els caps de setmana, una feina que no pots fer si no t’agrada. Dono molta importància a la meva feina, però és que no tinc una feina, tinc una passió. Sí que és cert que el fet d’anar a l’inrevés de tothom et condiciona molt, però sé passar-m’ho molt bé, sé divertir-me amb els amics, aprofitar el temps lliure. M’encanta un bon dinar i una llarga sobretaula, amb això ja faig el dia. També faig el dia fent un aperitiu a la platja, el mar, navegar… Tot això m’agrada molt.

T’agrada menjar bé, però de cuinar, res.
No sóc bona cuinant perquè em falta paciència. Una de dos: o no dono al foc el temps que necessita o, si hi dono el temps que necessita, ja he anat picant i quan m’assec a taula ja no em ve de gust. M’agrada més cuinar per als altres que no per a mi.

I això de ser coneguda fa que lliguis més, o tot el contrari?
La gent se m’acosta [riu]. És veritat que et reconeixen perquè surts a la tele, però hi ha dies de tot. Hi ha dies que ets més extravertida i simpàtica, i hi ha dies que només estàs pel que estàs i no te n’adones tant. Però la gent se t’acosta, sí.

Però jo et preguntava per lligar…
Sí, però arriba un moment que ja no saps si lliguen amb tu o si només és perquè ets coneguda. Home, hi ha un punt que ja queda clar, no? [Riu.] Però també és veritat que abans sortia més i això de lligar acostuma a passar més en un entorn de nit, i ara em dosifico.

L’edat, que comença a passar factura?
No, és l’horari. Entre setmana l’ambient és diferent, tot és més tranquil. Evidentment que a Barcelona pots sortir cada dia si vols, però després, el cap de setmana, ho noto. Potser els primers anys sortia més que no ara, però m’ho passo fatal a la feina quan tinc son. A més, nosaltres fem un munt d’hores. Entrem a les nou del matí i sortim a les deu de la nit.

“Com a ciutadana sóc exigent amb la televisió pública que tenim i com a professional, crítica amb la feina que fem”

I a la feina, fent tantes hores, hi ha bon ambient?
Home, hi ha de tot, perquè a vegades hi ha moments de tensió. Però els caps de setmana som menys gent i la veritat és que s’hi està bé.

Et poses nerviosa abans de començar un directe?
Sempre hi ha aquell punt de tensió, de respecte per la feina que fas, però els nervis del principi, ja no els tinc. Amb tot, hi ha dies que sí, que no saps el perquè, però estàs nerviosa, però no és habitual. És més, dos o tres minuts abans d’entrar en directe, quan provem càmera, intento cantar, fer alguna broma, algun comentari amb la gent del plató per destensar l’ambient.

Recordes algun dia o alguna notícia que t’hagi costat especialment explicar?
No en recordo cap en concret, però sí que hi ha temes socials que has de fer una reflexió sobre quin llenguatge i quin to utilitzes. Sí que hi ha anècdotes, amb tot. Recordo un dia que feia un videowall, allò que fem drets amb un gràfic al darrere, i hi havia moltes xifres, molts números. Em vaig estar preparant el tema al matí i quan va arribar el directe hi havia un zero ballant i no quadrava res. Quan feia uns vint segons que parlava, vaig haver de dir: “Tornem a començar.” I vaig tornar a fer tot el discurs i, aquesta vegada sí, me’n vaig sortir. Però durant un moment vaig tenir la sensació que allò no ho salvava de cap manera. I m’imaginava l’espectador a casa al sofà pensant: “Aquesta paia s’ha fet un embolic impressionant!” Això que la càmera és freda és veritat, però sempre tinc molt present que parlo o explico una informació a algú.

Text: Carmen Pérez. Fotos: Carles Rodríguez.

I demà… Carles Casajuana.