Capità dels caradures

Si fa tres o quatre anys algú em diu que el dia de Carnaval jo aniria disfressat, l’hauria titllat d’alguna cosa semblant a boig rematat. No he estat mai un seguidor d’aquesta tradició i és d’aquelles festivitats que, si he pogut, me l’he estalviada. Però, ves per on, fa un parell d’anys que em disfresso.
Des que sóc pare, amb aquella resignació paternal que com a bons progenitors hi posem, acompanyo cada any els meus fills a la rua infantil. L’acompanyament era protocol·lari i abnegat. Allà ets tu, envoltat de nens disfressats que salten i ballen, aguantant les jaquetes amb posat més o menys hieràtic, desitjant que la cosa no s’allargui massa. De tant en tant, però, alguns adults també apareixen disfressats. Acompanyen els fills, els néts o, simplement, surten a lluir el seu atreviment.

Un grupet de mares de la mateixa classe que el meu fill, la Judit, la Susana, l’Anna i la Carol, eren entre aquests adults disfressats. I la sensació que van causar-me és que, a banda de vigilar les seves filles, s’ho passaven bé. No posaven aquella cara de peix bullit que devia fotre jo, fastiguejat per haver d’aguantar les jaquetes i  emprenyat pel confeti que em llençaven els graciosos de torn.
Per sort per als pares, es van inventar les càmeres de fer fotos i ens serveixen en general d’escut protector. Heu vist quants pares fan un “reportatge” del seu fill disfressat només per parapetar-se darrere de la càmera i així sentir-se útils en un entorn clarament advers, en el qual se senten estranys? Què collons fot tanta gent fent fotos i enregistrant com si preparessin un documental de La 2 sobre la tradició ancestral d’una ètnia en perill d’extinció?
Veient aquesta situació i prenent consciència que n’hi havia encara per a uns quants anys d’això de fer l’estaquirot a la rua, vaig comentar a aquestes mares que l’any vinent comptessin amb mi per disfressar-se. Després d’haver-ho dit, vaig penedir-me’n, però sóc un home de paraula… i elles unes mares amb memòria. Així doncs, l’any passat vaig afegir-me al grupet i vaig formar part d’un grup de Gospel, amb coreografia inclosa!

Però ha sigut aquest any quan ho hem sublimat. Hem incorporat una parella més, el Jordi i l’Eva, i hem aprofitat les idees que ens han prestat la Magda i la Tina per fer una disfressa que, modestament, penso que era tota una troballa (llàstima que després vam veure que era la disfressa més venuda a Itàlia, però us asseguro que la idea vam tenir-la abans de saber-ho). A més, la idea nostra no era només l’escarni d’un personatge molt pintoresc, sinó que hi afegíem un context que conferia al grup la idea de conjunt. En concret, representàvem el Capità Schettino i la seva amistançada, ben llustrosos i sans i estalvis, seguits d’un passatge format per turistes d’arreu del món amb l’aigua al coll… que seguirien el capità allà on anés reclamant que els salvés. Gran part del mèrit, disculpeu la immodèstia, d’aquesta disfressa estava en aquests naufrags i l’aigua que els envoltava.

El nostre plantejament també havia d’incloure un mariner que havia de fer el possible per salvar els naufrags i aturar la fugida del capità i la seva amiga, però ja se sap que en un naufragi hi pot haver alguna víctima… i el nostre mariner es va ofegar tot sol abans de sortir de casa. Malgrat la dolorosa pèrdua d’aquesta tripulació… tot va anar vent en popa!