CONTES BREUS: Aquelles cartes que llegiràs quan siguis al cel

25 de juny del 2009

En què deus pensar tantes hores estirat al llit?

Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d’aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t’arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d’insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.

I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m’estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d’afecte, m’estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.

Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.

I passaran hores fins que se’m tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.

Un petó,

Àngel De La Guarda