Les adoberies medievals a Vilafranca del Penedès

Restes de la possible adoberia trobada al final del carrer dels Ferrers de Vilafranca.

L’adober era el qui adobava les pells. Converteix la pell de matèria putrescible, què és quan es separa de l’animal, en una altra que es conserva llargament i que té moltes aplicacions. Acostumaven sempre a situar-se a extramurs de la muralla i arran dels portals.
Tenim documentades a Vilafranca al segle XV : l’adoberia de Rovira. El mercader i paraire (que es dedicava a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) Antoni Rovira era el propietari de l’adoberia. Abans era propietat d’un altre mercader en Joan Santa Eulàlia. Estava situada prop de la muralla del final del carrer de la Palma (abans de Pintors); l’adoberia d’en Pi, del mercader Jaume Pi, situada a les Clotes, no sabem exactament el lloc. I les dues dels Salelles: una situada al final del carrer de sant Bernat (abans sant Julià) i l’altre situada al final del carrer dels Ferrers arran del portal de La Granada. Climent Salelles, Bartolomé Salelles i altres noms del mateix llinatge eren teixidors, blanquers, paraires i mercaders. L’any 1474 en un document trobem que a l’adoberia de Climent Salelles hi ha 4 basses fora els murs, prop el vall d’on es tanca l’adoberia. A més a casa del dit Climent es troba cups i calç que formen part de la dita adoberia. Més enllà del segle XV trobem noms diferents però que són de les mateixes adoberies: la del blanquer Pere Pasqual (1568); la d’en Damià (1587); la del carrer de santa Maria Magdalena (1619); I no fa molts anys encara coneixíem amb el nom d´Adoberia,  un edifici pròxim a la plaça de l’Era Enrajolada.
Els blanquers són els que tenien cura de les operacions preliminars de l’adob de pells: remullar, encalcinar, pelar, descarnar i adobar en clots i remeses. Les estances on treballaven eren  blanques, a causa de la calç que feia servir, d’aquí prové el nom de blanquer.  Altres historiadors diuen que el nom prové perquè obtenien les pells “en blanc” que eren lliurades després als assaonadors. S’organitzaren en gremi al s. XIII. Al final del XV començà una etapa de decadència.
Mentre que en el segle XVI, en el fogatge de 1.553 hi surten 32 blanquers, això voldria dir una puixança en el treball d’aquest ofici. Els Pometa vivien a Viladellops, però en Joan Pometa era blanquer a Vilafranca, fill d’un sastre. Tenia una casa al carrer de sant Joan. (probablement treballava a l’adoberia del carrer dels Pintors).

  Dibuix de l’adoberia que hi havia a Lleida en època medieval.


Els paraires fabricaven teixits de llana. Tenien cura de les feines preparatòries de la llana abans de la filatura : el rentat, el pentinat, l’emborrada i la corda de la fibra. El paraire fou essencial en la indústria tèxtil des del s. XIII fins les acaballes del s. XVIII . Exercia l’element empresarial i directiu. Comprava la llana i la donava a treballar als teixidors, tintorers, abaixadors, tot reservant-se l’aprest final i la comercialització. Gaudia d’una situació preeminent dins la jerarquia de gremis,  des del s. XV fins al s. XVII. La seva activitat era industrial, sovint els oficis de paraires i  de teixidors coincidien en un mateix.
Si tenim en compte que l’any 1.553 a Vilafranca hi havia 29 paraires, segons el fogatje, durant el segle XV, segurament eren molts més, ja que al 1.374 s’organitzà a Vilafranca el Gremi de Teixidors.
La família Santomàs eren paraires/teixidors a Vilafranca ja al segle XIV.
Els teixidors eren també especialistes en la fabricació de draps de llana o d’una altra fibra tèxtil. Segons la matèria treballada es distingia entre teixidors de llana, de lli, etc. (també manipulaven altres fibres). Durant les darreries de l’època medieval la primacia correspongué als teixidors de llana. La primera matèria li era portada pel paraire, que a més d’aquest li recollia la peça un cop teixida per a posar-la a la venda.
En el fogatge de 1553 hi surten 6 teixidors de llana i 13 de lli. Hem de suposar també que abans d’aquesta data n’eren molt més.
Els Escardó va ser una família de teixidors durant el segle XV: tenien casa al carrer Barcelona, fora de la muralla, al carrer de sant Julià… Van ser molt actius. En les seves unions matrimonials acostumaven a fer-ho amb gent noble o important de tot el Penedès i segur que exportaven molts del seus productes acabats. Es coneix una remesa que van enviar al ducat de Savoia (França).
Els assaonadors eren els que treballaven en dona sèu o assaonar pells o cuirs, és a dir, recollir les pells en crosta del blanquer i fer-hi les operacions d’engreixar, tenyir, treure arrugues…d’acabament. Lliurava així un article enllestit per a l’ús dels sabaters, dels basters i d’altre personal d’ofici relacionats amb la pell. A Barcelona, ja el segle XIV, havien constituït una confraria.
En el fogatge del 1553 hi ha 5 assaonadors.
A Vilafranca en trobem des de mitjans del segle XV:  Bartomeu Canon, Melxior Martí,  Marc Vila que fou originari de Tarragona i visqué a Vilafranca. La família Peixó eren blanquers i assaonadors des de l’any 1453. Eren originaris de Sant Cugat Sesgarrigues. Tenien alberg al carrer dels Ferrers (probablement treballaren en l’adoberia del final del carrer). Llàstima, que com sempre, no es deixà al descobert la troballa d’aquesta indústria medieval.