Fraga, ese hombre

No deu ser casualitat que la pel·lículaque l’any 1964 duia el títol de Franco, ese hombre, fos elresultat d’un guió elaborat per una comissió interministerialpresidida per Manuel Fraga. Jo, quan els governs es dedicaven aadoctrinar (ara no), vaig ser portat al cinema en horari escolar aveure tant magnífica producció cinematogràfica. La meva infantesaen aquell moment no era capaç de copsar no ja el significat de lapel·lícula, sinó la mà que hi havia al darrera i el projecte queprefigurava. En aquell moment era encara mancat de concreció, peròestic segur que aquella ment lúcida que era Fraga (les coses comsón) tenia ja les línies mestres del guió de la segona pel·lícula:Fraga, ese hombre.
Tot feia preveure que Fraga sobreviuriaFranco i, per tant, el guió es podia anar concretant. De fet hapassat una mica com a les pel·lícules. Hi ha el guió, hi ha elprocés de filmació i, al final, el muntatge. L’obra que es presentaés el resultat de les tres coses i poques vegades és el guió tal icom era al principi, en forma estricta.
La vida, o la mort (segons com esmiri), és dura i sovint no deixa gaudir dels èxits assolits. És elque li ha passat ha Fraga que just ha mort en el moment que el seuprojecte assolia la plenitud. Bé, això també els passa a lesatzavares, que es moren així que fan la flor, i triguen anys afer-la. És una planta que potser és una bona metàfora delpersonatge: fort, amb punxes, amb capacitat d’aclimatació,persistent i d’una única floració però intensa, amb mort un copassegurada la reproducció. I en aquestes estem.
Finalment ens situem en una data claude referència: a l’entorn de 1985. Just on el nou ministre deJustícia situa, per exemple, el punt d’arrencada de la reformulacióde llei de l’avortament. També als inicis de la normalitzaciólingüística a casa nostra. De les idees de referència de comdesenvolupar l’economia. De la consideració dels treballadors i lescondicions laborals. Dels drets en general. En definitiva, retornar aun punt després del qual no hauria d’haver passat tot el que hapassat. I això gràcies a una flor, que la sobrevola una gavina,però que de fet surt d’aquella atzavara que ha mantingut totes lesessències de la España una, grande y libre.
Ni una sola reflexió, que no jadisculpa, sobre un dels moments més negres de la nostra històriarecent. Gràcies a l’obra de Manual Fraga avui és possible que unsindicat feixista defensi als tribunals l’honorabilitat d’assassins;que l’alçament militar contra un govern democràticament elegit esconsideri una solució inevitable; que una política de repressió ipura venjança es presentin com si fos l’acció necessària per posarordre al caos… Per que la transició ha resultat ser no gaire mésque una espera de millors temps, preservant les essències, per arecuperar-les en el moment més oportú.
El franquisme és viu, solament amb unpetit canvi de lletres, per anomenar-se fraguisme. Òbviamentno dubto que entre els simpatitzants i afiliats del partit que ell vafundar hi ha persones honestes i de conviccions democràtiques igualque n’hi ha que no ho són en altres organitzacions que, no obstant,se’n diuen de democràtiques. Però com que en comptes de discutir depolítica es discuteix de fe, les coses ràpidament deriven cap a ladefensa cadascú dels seus. Tant se val quant d’impresentablessiguin. Només cal veure el cas Camps que contrasta, per exemple, ambel del ministre britànic d’Energia, obligat a dimitir per ocultaruna infracció de trànsit.
En un altre ordre de coses també valla pena consultar el Diccionario Biogràfico Español ila defensa que en fa de la seva redacció la Real Academia dela Història al qualificar Franco de autoritario pero nototalitario, entre altres perles que s’hi poden trobar. Aixòsí, finançades amb 6,4 milions d’euros públics (recordeu lesxifres que comentava en una post anterior al parlar de la Marató deTV3?).
També l’efecte de l’educació al llargd’aquests anys ha adobat bé el terreny de la ignorància i ladestrucció de la consciència democràtica i de la cosa pública. Nose per quina raó s’entesten a repetir que el sistema educatiu és unfracàs.
I no cal dir el que hi han contribuïtaltres partits, alguns d’ells tant essencialistes i enyorats delImperio malgrat la seva marcaesquerrana. Ja es veu la talla. Els debats no se centren enles idees, sinó en qui lidera el tinglado. Ho tenim fotut.
I així quan es mor Fraga parla undels anomenats pares de la Constitució, i diu que era un granhome i un gran company, que va fer molt per la democràcia. Jo empreguntaria més aviat, què no va fer i què no va deixar fer, queha permès assegurar el protagonisme creixent del solatge mésreaccionari, autoritari i totalitari davant de la indiferència oconvençuts que aquest és el camí que ens ha de permetre construiruna societat més justa i cohesionada. O potser això ja no enspreocupa i parlem solament de que hay de lo mio?