Memòria histèrica i altres espanyolades

ARTICLE PUBLICAT DINS LA SECCIÓ D’OPINIÓ “AMB REGUST DE CATÀNIA” (“EL 3 DE VUIT”, 3 de febrer de 2012)

Fins no fa gaire, la fossa comuna del cementiri de Lleida, derivada de la guerra civil, era il•localitzable. Els de la família hi havíem anat unes quantes vegades per a deixar de flors en qualsevol racó. Segurament erràvem la coordenada però el ram quedava més a prop del cos del meu avi que no pas si el deixàvem al cementiri de Capellades, el poble d’origen. La República el va mobilitzar l’octubre de 1938, quan la Batalla de l’Ebre tenyia de vermell el riu i les Brigades Internacionals ja havien tornat als països d’origen. L’avi tenia quaranta anys, una dona que li cosia cada dia l’amor al cor i tres criatures. Com que la guerra ja estava dada i beneïda, no va tenir ni temps d’anar al front. Després de ser reclutat a Llorenç del Penedès va fer la instrucció a la caserna d’Horta, a Barcelona, i d’allí el van destinar a diferents camps d’aviació perquè vigilés uns aparells que ja només servien per fugir volant del país. El seu últim destí va ser sant Julià de Vilatorta (Osona) i, al febrer de 1939, quan les tropes franquistes ja havien entrat triomfals per la Diagonal de Barcelona, va caure en mans de l’exèrcit rebel i se’l van endur cap a la Seu de Lleida, convertida en un “Campo de Prisioneros y Presentados” on morí el 5 de març de 1939, víctima d’una febre tifoide provocada per les nefastes condicions en què tenien els presoners. En conèixer el fatal desenllaç l’àvia va provar de recuperar el cos per enterrar-lo a Capellades i uns i altres se la van treure de sobre. Li van dir que aquella fossa no s’obriria mai més. Una solemne mentida. L’any 2008, vaig saber que el 21 de juliol de 1965, per ordre del Ministerio de la Gobernación de la dictadura de Franco, es van extreure 502 cossos de la fossa de Lleida i, després de ser profanats de llur descans etern, van ser traslladats cap al Valle de los Caídos, amb nocturnitat, traïdoria i sense notificar-ho mai a les famílies respectives. Entre ells hi havia el meu avi Joan i com que hi ha circumstàncies que t’encenen per sempre l’ànima, des que ho vaig saber no he parat de lluitar per retornar el cos de la pare de la meva mare a la nostra terra. Sé el nom dels 502 traslladats des de Lleida, el número de la caixa on van ser portats fins a Cuelgamuros (El Escorial) i els columbaris exactes on foren tornats a enterrar dins el que avui és el mausoleu i temple de veneració del dictador. També conec el nom dels operaris que obriren la fossa, l’empresa que va construir les caixes i la que els portà en camió. I sobretot sé la raó de tot plegat. Al Valle de los Caídos es comptabilitzen més de 34.000 morts registrats en el “Libro de Inhumaciones” (segons l’actual abat poden arribar a 60.000, molts d’ells republicans extrets de milers de fosses d’arreu de l’Estat Espanyol) perquè en el seu moment la macrotomba ideada per a recordar només les víctimes del bàndol franquista se’ls quedà buida. Com que la macroempresa arquitectònica va tardar 20 anys a enllestir-se (s’inaugurà l’1 d’abril de 1959), quan els responsables de la dictadura van oferir als descendents de “los héroes y mártires de nuestra cruzada” la possibilitat de traslladar els cossos al Valle, aquests s’hi negaren en rodó al•legant que ja reposaven en mausoleus de bella factura en cementiris del tot adequats per a venerar-los tothora. Aleshores, des del Ministerio de la Gobernación es va tenir la macabra idea de buidar les fosses dels republicans sense dir res als descendents i vendre l’operació com una reconciliació que no es va creure ningú. Resultat?…