Biografia de Pere Esteve Llopart, el Pere Valent

Després d’una darrera recerca veneçolana s’ha pogut completar aquest article sobre la vida d’un sadurninenc, que va destacar especialment  a la vila durant la Segona República,  la Guerra Civil i l’exili.

Segons els llibres d’actes del plenari de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) recuperats el 2008, fou Pere Esteve i Llopart ( Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996)  qui va presidir  interinament el consistori des del 10 d’agost fins el 3 d’octubre de 1936. Probablement ja se’n havia fet càrrec de facto a partir del 19 de juliol.

Havia entrat  de regidor a l’ajuntament  després de les eleccions municipals de 1934 en representació de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya – Unió de Rabassaires. El 7 d’octubre del mateix any, quan l’exèrcit espanyol va encerclar la Vila  per alliberar els propietaris agrícoles que havien estat empresonats el dia anterior  a causa de la revolta ocasionada per la sentència adversa del Tribunal de Garanties de la República sobre la Llei de Contractes de Conreu, va   oferir-se per entrevistar-se amb el capità que comandava les tropes  per informar-lo que els presos ja havien estat alliberats i que no hi hauria resistència a l’ocupació militar de Sant Sadurní. Per si un cas el capità Celestino Ruiz  el va situar al capdavant de la tropa, lligat de mans, i darrera d’ell els soldats van entrar al casc urbà sense resistència. A partir d’aquella jornada, malgrat seu,  va deixar de ser Pere Esteve i es va convertir en Pere Valent.

Després de passar uns mesos empresonat al vaixel Uruguay al port de Barcelona juntament amb l’alcalde Miquel Bruna Vilà i el regidor Antoni Lloret Miquel ( també hi era el sadurninenc Joan Casanovas Maristany, president del Parlament de Catalunya) va ser   alliberat i retornà al seu càrrec a l’ajuntament. Mentrestant va evolucionar des del punt de vista ideològic  i s’afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), juntament amb els seus companys Ernest Roca Guilera i Valentí Zaragoza Vergés.

El 18 de juliol de 1936 li va canviar la vida. La reacció al cop d’estat  del general Franco en forma de revolució social va propiciar que a tots els municipis  es constituïssin els Comitès de Milícies Antifeixistes   que a la pràctica van assumir tot el poder local.  Els alcaldes i regidors van ser desbordats per la situació i en molts casos arraconats  pels revolucionaris. A Sant Sadurní, un dels membres més destacats del Comitè va ser Pere Esteve   que a la pràctica feia també d’alcalde.  Durant aquells setmanes de juliol i agost es van cometre  una colla d’assassinats per ordres del Comitè, les víctimes dels quals eren gent d’ordre, empresaris, propietaris agrícoles i simpatitzants de Falange.

La participació de Pere Esteve en el Comitè està més que demostrada i també en algunes detencions de sadurninencs que van acabar en assassinats. Les  més rellevants van ser les de l’empresari xampanyista Pere Ferrer Bosch de cal Freixenet i del seu germà Joan. Segons una persona que ser  testimoni presencial dels fets,  Pere Esteve formava part de la patrulla de control que els va detenir en un pis del Passeig de Sant Joan de Barcelona el 26 d’agost de 1936. També hi eren presents els milicians sadurninencs Joaquim Borrell Pedrola  (el Ros), Pere Raventós Galimany (el Xato)  i Manuel Vinaixa Serres, a més d’altres individus  no identificats. Aquests tres   milicians  sadurninencs havien sortit precipitadament de la Casa de la vila  de Sant Sadurní  i s’havien traslladat a Barcelona en un cotxe  particular quan van rebre una trucada telefònica que els anunciava que un delator havia indicat l’indret barceloní on s’amagava un conegut xampanyista  sadurninenc. Es dona la coincidència que just en aquell moment, Borrell, Raventós i Vinaixa, entre d’altres, estaven interrogant i intimidant a l’interior de l’ajuntament Joan Sala Tubella, sogre de Pere Ferrer Bosch. Joan Sala va quedar  completament sol a la Casa de la vila i al cap d’una estona, vist que ningú el retenia, se’n va anar a casa seva.

Quan Sala  hi va arribar  va comentar l’incident a la seva família i  va tenir el presentiment  que la trucada podria estar relacionada amb l’amagatall del seu gendre Pere i del germà d’aquest Joan. Un membre femení de la família  va desplaçar-se  immediatament a Barcelona i va arribar al pis  del Passeig de Sant Joan  en el precís moment en que els milicians baixaven les escales de l’immoble amb els dos germans detinguts. A la porta els esperava Pere Esteve, assegut dins l’Hispano Suiza  incautat precísament  a Pere Ferrer  Bosch pel Comité sadurninenc. D’allí els germans Ferrer van ser traslladats a una txeca propera al Parc de la Ciutadella, d’on van ser rescatats gràcies a les gestions de Joan Casanovas Maristany. Un escamot de milicians sota les ordres de Jaume Miravitlles Valencia  del Comitè Central de Milícies Antifeixistes els va alliberar. Recordem que en aquelles dates era Casanovas  qui presidia el Govern de la Generalitat i que a més de ser també sadurninenc era parent  llunyà dels detinguts.

Dos dies després, i sense que es conegui  encara com es va frustrar el rescat,  els cadàvers dels germans Ferrer Bosch  van aparèixer en un descampat de la zona del Palau de  Pedralbes.

La hipòtesis més versemblant del perquè de  l’animadversió d’Esteve amb Pere Ferrer ens remet als esdeveniments de l’octubre de 1934, quan el primer va ser detingut i empressonat al vaixell Uruguay  i el segon va felicitar públicament per carta  al general  Domingo Batet, en nom de la Societat de Criadors i Exportadors de Vins del Penedès (l’entitat antecessora de l’actual UVIPE, fundada el 1906), per haver reprimit eficaçment aquella revolta popular. Pot semblar ara una nimietat, però pels  milicians era més que suficient per a consider-lo un enemic.

Menys entitat té una altra raó explicada pel propi Pere Esteve relacionada també amb els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. Segons ell es va atribuïr a Pere Ferrer i a altres convilatans la realització d’una llista dels 62 veïns de la vila més implicats  en aquells fets que es va lliurar al governador civil de Barcelona i que va servir de guia per a la seva detenció. El primer de la llista era, precisament, el mateix Pere Esteve Llopart.    I encara una tercera raó, esgrimida per Esteve en un discurs des del balcó de la Casa de la Vila pocs dies després del 18 de juliol: en un registre realitzat pels milicians a cal Freixenet s’hi van trobar armes i documents comprometedors. De les armes, se sap que es tractava només de tres  o quatre carrabines de caça de la marca Remington ,  i els documents , sempre segons la versió de Pere Esteve, eren una llista dels falangistes locals, entre els quals hi havia Pere Ferrer ; i una altra llista idèntica a la de 1934 en la que s’indicaven els sadurninencs que calia neutralitzar per garantir l’èxit del cop d’Estat, en la qual Pere Esteve ocupava  també el primer lloc. (No s’ha pogut acreditar ni que les llistes existíssin  i encara menys que en la primera  hi figurés el nom de Pere Ferrer i en la segona el de Pere Esteve).

D’entre les notes que vaig prendre al seu domicli de Perpinyà el  24 de maig de 1972 rescato una història sobre un altre motiu aparent per passar-li comptes a Pere Ferrer.  Segons Pere Esteve,  quan el juliol de 1936 els milicians locals van detenir el director de la sucursal del Banc de Biscaia a Sant Sadurní, Andrés Hernández Márquez (1902 – 1948), per la seva identificació amb la Falange,  aquest va negociar la seva impunitat personal oferint en contrapartida la relació dels veïns de la Vila que havien dipositat fons destinats als colpistes en un compte del seu banc.  El nom  de Pere Ferrer Bosch i d’altres  dels  que van ser assassinats a Sant Sadurní figuraven en aquet llistat, si ens creiem la versió d’Esteve.  Andrés Hernández va ser alliberat pels milicians , va desaparèixer durant la guerra civil i va tornar a dirigir la  mateixa sucursal del Banc de Biscaia des del febrer de 1939. I va esdevenir un dels prohoms locals   més influents de la Falange de postguerra.

Pere Esteve va néixer el  23 de juny de 1905 a Torrelavit (Alt Penedès), on el seu pare era masover de la hisenda  de can Cardús. Era el tercer de quatre germans, Josep, Joaquima,  ell i l’Enric. De ben jove va entrar a treballar a les caves Rigol i a principis de la dècada dels trenta es va establir pel seu compte dedicant-se al comerç de vins  i misteles a l’engrós. Venia a les tavernes i botigues d’ultramarins de Barcelona i de les poblacions de l’entorn de la capital catalana. Es va casar amb la sadurninenca Eulàlia Catasús i no van tenir fills.

La primera notícia de la seva bel·ligerància política data de 1933 quan se’l va acusar de ser un dels responsables del boicot a una conferència sobre l’organització Joventut Obrera Catòlica (JOC) que es va celebrar al Centre Agrícola, promoguda per la parròquia i organitzada per la secció local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). En un moment de l’acte, un grup de membres i simpatitzants d’Estat Català, entre els quals s’hi trobava Pere Esteve,  van iniciar  una esbatussada  contra els fejocistes dins el local que es va acabar de cop quan el sadurninec, Josep Mestres Manubens, va disparar dos trets  intimidatoris amb la seva pistola per intentar posar ordre.

El  maig de 1937 va ser objecte d’un intent d’assassinat  no se sap ben bé si per part d’un escamot de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT)  o del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) .  En un trajecte de ferrocarril entre Sant Sadurní i Barcelona se’n va adonar que dos grups armats avançaven cap a ell  a l’interior del vagó en actitud amenaçant, l’un pel davant i l’altre pel darrere. Quan es disposaven a  disparar les seves armes, Pere Esteve es va treure la seva pistola, va ferir greument a dos dels qui pretenien atemptar contra ell i es va llençar  per la finestra daltabaix del vagó, rodolant per un terraplè, mentre la resta d’integrants de l’escamot disparaven també les seves armes infructuosament. Segons la seva versió dels fets  explicada personalment al sadurninenc Ramon Amposta, també li van etzibar un parell de bombes de ma. Aleshores freqüentava la seu del PSUC, a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya. Mai es va aclarir el perquè d’aquell atemptat.

Durant la batalla de l’Ebre va actuar  uns mesos  de comissari polític  al front i a mitjans de gener de 1939 va iniciar la retirada cap a França.  La darrera setmana de gener es trobava  ja a Figueres, participant en l’evacuació  de refugiats civils i militars. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia  casualment la seva esposa, la seva cunyada  i diversos membres de la seva família. També s’hi trobava el seu company del PSUC  Valentí Zaragoza  amb la seva esposa i la seva filla.

A França va ser confinat  en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a  les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell. Va sortir de França  amb la seva esposa en direcció a la República Dominicana el 1940, a bord d’un dels  vaixells  que van  traslladar refugiats republicans cap a  la seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República.

Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar  les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas,  vivia a la Plaza  Capuchinos, a  l’Avenida San Martín i explotava un petit quiosc  de  llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta.

Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas,  capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro,  on constituí una petita empresa de fabricació de persianes  graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart,  i per prescripció mèdica,   es va vendre el negoci  de les persianes   i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir  al barri de  la Floresta,  en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.

A finals de la  dècada  dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Genaro Costas  Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Genaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosa  i paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Genaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a   nom de Genaro Costas Puig.

A la seu del Centre Català de Caracas,   i també al  seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del PCE a Caracas,  es reunia amb  membres del  Partit Comunista Espanyol (PCE)  com  Emili Mira Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i   Fidias Robusté, entre d’altres,  i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un  sadurninenc que en aquells anys es trobava treballant  a Caracas i que venia sovint a  Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines  sobres personalitzats  a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve  vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rediments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.

L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi  i retornà a Veneçuela  des del port de Le Havre a bord del vaixell  Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir  a Mauzac, al departament de la Dordonya, i  més endavant va anar a raure a Perpinyà, al  número 17 de la Rue des Mimosas, prop del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinya,  amb la gran palmera  del jardí que encara s’hi conserva, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada  dels setanta va entrar a Catalunya clandestinament per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògnit  i de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Després de l’amnistia va retornar en tres ocasions.

El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta Catasús  a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcalde  de l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat.

Després d’un tercer infart, d’una operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieur  Genaro Costas  Puig va morir  a Perpinyà el 1996, on el van enterrar.