LA MEVA PRIMERA LLIÇÓ COM A MARE. 25 anys sense J.V Foix. Homenatge blocaire.


Ja fa més de vuit anys, en mig d’un dels mesos d’agost més calorosos de les darrers dècades, i poques hores després de néixer en Théo, va arribar a la clínica Dexeus, encara al carrer Calatrava de Barcelona, una de les meves amigues més “antigues” i amb la que podria dir que he compartit el 70 per cert de la meva educació escolar i universitària, viatges, el lloc d’estiueig, l’amistat de les mares, dels avis i de les àvies….

Amb el seu usual somriure a la cara i amb cara de velocitat característica de molts dels que es mouen per Barcelona en moto, va entrar tota decidida amb el clar objectiu de conèixer el nen. Despistada com és, i per la confiança de tots aquests anys, no vaig dubtar ni un moment d’estirar-li el regal que duia a la mà, una capsa molt ben embolicada amb el característic paper d’una gran pastisseria barcelonina, que deixava en evidència el seu contingut. Com es fa en aquests casos, i no ho nego, desitjosa de menjar-me el que allà dins s’hi amagava, no vaig trigar ni un minut en obrir-la i oferir bombons a tots els que estaven allà de visita. La meva amiga, golafre com jo, va agafar-ne un i obrint aquell paper sota el qual ja s’hi amagava un bombó deliciós però desfet per la calor que apretava en una habitació sense aire condicionat, va expressar un dels comentaris que més m’han fet riure aquest darrers anys:

“Ai que gracia, me ha tocado la foto de un viejito“.

Jo la mirava incrèdula, i els del meu voltant també. Tots ens miràvem al.lucinats el paper que segons abans cobria aquell bombó que ara els omplia la boca i ens impedia parlar sense ensenyar les dents negres…… I com qui no vol la cosa, i potser davant de les nostres cares estupefactes, ella, avergonyida pels bombons que ha comprat amb tota la seva bona fe, i davant l’evidència que a tots ens havia “tocat” el viejito va dir: 


Anda, en toda la caja sale la foto de este viejito. Que mal gusto poner este senyor, no?. Si lo llego saber te traigo los bombones de corazón“.

Jo no em podia aguantar de riure, tenia la sensació que la panxa m’explotaria…però la cara d’ella deixava clar que no entenia res de res. En cap moment li havia passat pel cap que aquell viejito que tant li havia sobtat que utilitzessin per a embolicar uns bombons  podia ser algú amb nom i cognom reconegut; no sabia que el nom de la pastisseria on havia comprat aquelles delicioses xocolates es devia al cognom del seu propietari, ni que el viejito era en veritat el fill dels fundadors de la pastisseria, ni que aquest es deia Josep Vicenç Foix i que fou un dels grans poetes catalans del segle XX; ni havia llegit, ni li havien fet llegir mai, cap poema sortit d’aquell cap que algú havia decidit utilitzar com a embolcall dels bombons que porten el seu nom i que ens havíem menjat entre bromes, riures i comentaris…..Davant de tot això, com volia pretendre jo, tot i haver estudiat a la mateixa escola, a la mateixa universitat, estiuejat al mateix poble…….que la meva estimada amiga, que fins aquell moment desconeixia l’existència de Foix, el  ja pogués reconèixer en aquell rostre de viejito

Una estona més tard i amb el meu fill en braços, vaig ser conscient que aquella tarda  acabava de rebre la seva primera lliçó com a mare primerenca. Ho vaig tenir molt clar. Quan dins d’uns anys el Theó regali una capsa de bombons comprada al Foix de Sarrià, abans ja m’hauré encarregat de que ell, i també els seus germans, sàpiguen qui era, que va escriure, i com era el vellet que allà s’hi retrata.

Així doncs, aprofitant que avui el món blocaire català s’ha unit per retre un homentage a aquest gran poeta, en motiu dels 25 anys de la seva mort, Théo, Àlex i Ignasi, aquí us deixo aquest bell poema dedicat a Sitges, el poble que Foix tant va estimar i respectar. Gaudiu-lo!!!!