El vint-i-nou de desembre, fum, fum fum

Són dos quarts de deu de la nit del 29 de desembre de 2011 i acabo de parlar amb tres delegats que han assistit  fins fa una estona  a l’Assemblea General Extraordinària de Caixa Penedès (CP)  i que m’han explicat la seva versió i valoració de com ha anat. Així ho havíem convingut prèviament. Després de gairebé dues   hores d’una reunió que havia començat a les set de la tarda tots tres tenien presa per anar a sopar i no hem pogut allargar massa les converses.

      Hauria preferit mil vegades viure-la en primera persona i així ho havia manifestat fa quinze dies al director d’El Tres de vuit, però la resposta de l’actual direcció de CP va ser contundent en aquest sentit: res de periodistes, només fotògrafs els cinc primers minuts i després, al carrer. Visca la transparència!

      En conseqüència,  aquesta crònica d’urgència té un  pecat original i és que hauré d’explicar la reunió i m’hi hauré de referir atenent  ─no  a la meva percepció personal i directa─ sinó  a través dels prismes  particulars d’aquells tres assistents. Com la lectora o el lector d’aquest blog entendrà perfectament, aquest exercici té molts riscos ja que el punt de partida és la suma de les subjectivitats dels tres consellers i de la interpretació que en pugui fer jo a cent  cinquanta quilòmetres de distància. Demano per tant comprensió i disculpes si alguna de les informacions o valoracions no s’ajusta estrictament al que ha esdevingut. Ja hi haurà temps de rectificar-les. En aquest supòsit la culpa no seria meva exclusivament, sinó també de la direcció de CP que m’ha privat de l’oportunitat de viure en directe l’assemblea d’aquest vespre, i de l’inevitable percepció particular dels meus informadors. En qualssevol cas les lectores i els lectors del meu blog ja tindran ocasió de llegir també la nota de premsa que traurà la direcció de CP de forma immediata, o la premsa de demà,  en la que de ben segur es detallaran amb més precisió els acords de l’Assemblea.

      Per emmarcar la qüestió cal recordar que les Juntes Generals dels bancs i les Assemblees Generals de les caixes d’estalvis tenen una dinàmica molt peculiar; res a veure amb un ple del Congrés, o del Parlament de Catalunya,  o d’un ple municipal de qualssevol ajuntament, o de la junta rectora d’una entitat  cultural de qualssevol mena. A les Juntes Generals del bancs hi poden assistir els accionistes i a les Assemblees de les caixes  els integrants de l’òrgan de govern suprem, en el cas de CP el centenar de representants dels impositors (40), els de les entitats (30), els dels ajuntaments (20)  i els del personal (10). Em ambdós casos presideix el Consell d’Administració, però així com en els bancs els que l’integren són accionistes de referència que s’hi juguen els seus diners, a les caixes ningú no s’hi juga res, ja que no es reparteixen dividends i els calés no són els seus. L’ordre del dia també el decideix el Consell d’Administració. El d’avui de l’Assemblea de CP, el va deixar lligat i ben lligat  l’expresident Ricard Pagès, dos mesos abans de ser destituït.

     Al llarg de la meva vida professional hauré assistit al voltant d’una trentena de vegades a les Juntes Generals d’una entitat financera, no perquè en fos accionista, sinó perquè em tocava organitzar-les i després valorar-ne els resultats.  Per tant, gaudeixo del privilegi de tenir-ne una visió completa, des del pati de butaques i des del darrera l’escenari. Una primera consideració al respecte és que mai, però mai, una junta d’accionistes d’una entitat financera ha aprovat res diferent del que havia proposat el consell d’administració i mai, però mai, aquest ha perdut una votació. Avui no ha estat una excepció, com veurem més endavant. Es tracta, simplement,  d’organitzar una pantomima per simular que els acords es prenen per l’òrgan competent.

     Els mecanismes per aconseguir-ho  s’aprenen a parvulari: en el cas dels bancs només cal que la presidència tingui el control de la majoria de les accions i així, davant qualssevol eventualitat, el vot ponderat és dissuasori i en darrera instància decisiu. Recordo com si fos ara la Junta General de Banca Catalana del  17 de novembre de 1982. El punt més destacat de l’ordre del dia era la reducció del valor nominal de les accions  de Banca Catalana de mil pessetes a una. Si sí, perdre  de cop 999 pessetes de cada mil: l’harakiri.

      La crisi de l’entitat havia motivat la intervenció del Banco de España a través del Fondo de Garantia de Depósitos en Establecimientos Bancarios  i el seu representant,   José Antonio Ruiz de Alda, presidia la junta d’accionistes i ostentava la majoria  gairebé absoluta del capital. La sala era plena de gom a gom; al voltant d’un miler d’accionistes, entre els quals alguns que havien agrupat la representació  d’altres accionistes no assistents a l’acte.  La  proposta va ser aprovada per 736 144 vots a favor (els que tenia delegats personalment  Ruiz de Alda) , 33500 en contra i 2392 abstencions. Un sol accionista (el Fondo de Garantía de Depòsitos)  va imposar  el seu vot ponderat enfront dels 999 restants. Per tant, res de democràcia: qui té el control de la majoria decideix sense pietat. Així funcionen les societats anònimes.                                                                                                                                                                         

      En el cas de les caixes ( on no hi ha ni accions ni accionistes)  el control de la majoria  s’obté d’una manera una mica més subtil (tampoc es tracte d’una estratègia molt sofisticada, sinó ─com es pot llegir al meu primer article d’aquest blog, Caixa Penedès. Crònica d’un fracàs col.lectiu─  de la maniobra més elemental  del món). Tot és qüestió d’establir una teranyina d’interessos compartits, aconseguir adhesions  i comprar voluntats per a la causa, sigui al preu que sigui.

      ¿Qui tenia a priori el control de l’assemblea d’avui de CP? ¿ El 40% dels impositors distribuïts per tota la geografia catalana, sense cap mena de vincle ni de relació personal? ¿El 30% dels representants de les entitats culturals que d’una forma o altra es veuen beneficiades per subvencions o patrocinis de l’Obra Social de CP, però que ni es coneixen entre elles? ¿El 20% dels representants dels ajuntaments de tot Catalunya, des de l’Ebre a la Vall d’Aràn, de colors polítics diferents i sense cap nexe  ni criteri que els uneixi? ¿El 10 % dels representants del personal? ¿ De quin personal, si només hi ha una desena de persones en nòmina de CP? L’únic que tenen en comú els delegats és que cadascun d’ells percebrà 300 ó 400 euros en concepte de dietes d’assistència a l’Assemblea d’avui, la qual cosa no qüestiono, al contrari,  em semblaria del tot insuficient si la seva aportació hagués estat  realment rellevant històricament.

      El buit  de poder no existeix, i quan  circumstancialment es produeix, ràpidament hi ha algú que l’ocupa. I qui l’ha ocupat sempre a CP és la cúpula directiva  professional de l’entitat  que ha entronitzat a la presidència a  individus  que s’han avingut a fer el paper de figures decoratives i que han presidit i controlat les assemblees generals amb absoluta fidelitat. Així va ser durant l’etapa de Joan Insensé, la que va venir després capitanejada per Joan Josep Ferràs, l’era Ricard Pagès fins que va ser destituït i ara  la singladura de Ricard Banquells. Les figures decoratives corresponents serien les de Josep Parera, Josep Colomer i actualment  Albert Vancells, ja oficialment dimissionari. Per això ha passat el què ha passat.

    Me’n adono que porto vint minuts escrivint i encara no he redactat ni  una línia sobre l’Assemblea d’avui i només em queda una mica més de mitja hora.

     El primer que han constatat els delegats  és que  l’expresident Ricard Pagès, ves per on,  ja no hi era i que la seva cadira l’ocupava qui havia estat un dels seus vicepresidents, Albert Vancells. A la seva dreta, el secretari del Consell  d’Administració i nou director Ricard Banquells,  i a la seva esquerra el conseller Josep Just Quer, de la Comissió de Control (quina ironia després del què ha succeït !) i un dels beneficiaris de préstecs personals per un import de fins a 500.000 euros i d’una hipoteca de 150.000 euros a 180 mesos,  al tipus fix  del 3’25%. Ningú més a la taula presidencial  i tot plegat amb un aire d’una certa austeritat. Per no haver, no hi havia ni la recurrent senyera que no acostuma a faltar en aquestes ocasions tant assenyalades. Al costat  dret de la presidència, un cartell amb la indicació  solemne d’Assemblea General Extraordinària. Un dels meus informadors m’ha comentat que tot plegat semblava un funeral.

      Molts han recordat l’anterior Assemblea General, quan l’expresident Josep Colomer havia estat  defenestrat feia poc per Pagès  i era aquest qui presidia aleshores la reunió. En qüestió de mesos s’ha repetit la mateixa escena i ja veureu com no trigarà gaire en produir-se un nou revival presidencial.

     M’expliquen que el president Albert Vancells ha tingut d’inici una intervenció molt emotiva i ha demanat perdó per l’escàndol de les pòlisses d’assegurances autoadjudicades per cinc exdirectius. Ja era hora! Han hagut de passar més de quatre setmanes  des que es va destapar l’escàndol perquè algú assumís públicament alguna mena de responsabilitat… per omissió, és clar. No m’ho mereixo, però em diuen que ha citat públicament  amb el.logi una frase meva (no sé ben be quina, ja m’informaré) i que ha demanat amb insistència i humilitat  que es doni suport als treballadors ja que ho estan passant molt malament.

      El primer punt de l’ordre del dia era la ratificació del nou Director General, Ramon Banquells. S’ha aprovat amb set abstencions d’uns 90 assistents. A instàncies d’alguns consellers s’ha justificat la seva elecció entre dos candidats, la seva dedicació exclusiva al patrimoni i Obra Social i la seva remuneració, entre 160 mil i 280 mil euros bruts anuals, una mica (o molt)  més que el que cobra el príncep  Felip (147.376 euros) i  una mica ( o molt) menys que el que cobra el rei Joan Carles  I (292.752 euros), però en qualssevol cas, lluny dels 500.000 euros que s’havia adjudicat Manuel Troyano.

      La modificació dels estatuts i del reglament s’ha plantejat com un bloc intocable i no m’ha quedat clar si els meus informadors han entès ben  bé els raonaments que els han donat per intentar canviar-ne alguns. Concretament, i malgrat algunes opinions contràries que s’han manifestat clarament a l’Assemblea, es rebaixarà efectivament el percentatge de representació dels ens locals als òrgans de govern, seguiran estrictament  representades en aquests òrgans les mateixes entitats culturals i gremials de  sempre, sense cap modificació,  i pel que fa al calendari de renovació se seguiran els terminis previstos en les normatives oficials. Cap concessió , doncs.  En la votació hi ha hagut 11 abstencions i 8 vots en contra. Per tant, segona victòria del Consell d’Administració. La reducció del nombre d’integrants de l’Assemblea General i  del Consell, i la desaparició d’algunes comissions és d’una lògica aclaparadora i encara s’han quedat curts, atenent al que caldrà gestionar en el futur.

      Sobre la qüestió de portar als tribunals als exdirectius que van protagonitzar l’escàndol de les pòlisses d’assegurances per un import de gairebé 29 milions d’euros, dos  dels informadors em diuen que han entès que sí a totes,  i un no ho té clar. Ja ho preguntarem.

      Deixarem reposar unes hores  tota aquesta informació i en farem una valoració ben aviat. En qualssevol cas, tot i el discurs amable i l’actitud oberta del president Vancells, quedi clar que no s’ha tingut en consideració cap de les propostes que han fet alguns consellers.

      Abans d’acabar però (se m’ha fet tard sense adonar-me i ja hi haurà més ocasions per escriure una mica més sobre el mateix), no aniria malament recordar què en queda d’aquella caixa d’estalvis  comarcal que l’any que ve hauria celebrat el seu centenari. Doncs, malauradament,  no gaire més que una il·lusió òptica, un miratge, un decorat. CP ha perdut totes les seves oficines (que les sucursals llueixin  la marca CP a les façanes, als impresos comercials i a la publicitat és una estratagema  comercial ja que tot és ja propietat del Banco Mare Nostrum, amb seu central a Madrid), no té cap client ni d’estalvi ni de crèdit ja que tots es van transferir al BMN, no té més que una desena d’empleats en nòmina ─xifra aquesta que es reduirà a la meitat d’aquí a quatre dies─;  i per culpa de quatre aprofitats pateix un greu problema d’imatge i credibilitat que el seus hereus no saben ben bé com remuntar. A ells els dedico aquella  cita que Goethe posa en boca de Faust: “ Was du ererbt von deinen Vätern hast / Erwirb es um zu besiszen” que mal traduït vol dir “ Ja caldrà que t’hi esforcis i molt, si vols aprofitar realment allò que has rebut dels teus avantpassats”.

      El resultat del desastre de l’era Pagès és una caixa virtual que això sí, gaudeix ara com ara del 21 % del capital del Banco Mare Nostrum integrat aquest per quatre caixes d’estalvis ( a més de CP, Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra)  i per una bona colla d’accionistes privats (ja veurem d’aquí a sis mesos com quedarà aquest percentatge després de les fusions que ja s’han anunciat)   i, en conseqüència, del 21 % de la part dels eventuals beneficis que decideixin destinar a l’Obra Social en el futur. Això ─comparat amb l’arbre esplendorós  que teníem abans del desastre─  és un bonsai ;  però que no es pot desmerèixer  així com així, ja que d’aquests recursos i el patrimoni acumulat en depenen i en poden dependre parcialment múltiples projectes i iniciatives  de caire social, a la comarca i més enllà dels seus límits. I això, en el context de crisi i retallades que estem patint, cal preservar-ho de totes totes.

     El futur només el coneixen els déus, en ensenya el bell poema de Kavafis, però en les properes setmanes i els propers mesos veurem com, inevitablement,  es tornaran a plantejar els temes que ara no s’han resolt, i com es tornaran a revisar els estatuts,  no per recuperar el somni perdut, sinó per adaptar CP  a la nova i crua realitat i convertir-la en una fundació benèfica…de primer nivell, això sí. I en aquesta fundació, ni el president,  ni el Consell d’Administració ni l’Assemblea General (o com se’ls anomenin) tindran, ni de lluny, la mateixa entitat  i rellevància de fa només dos exercicis.

     I l’any que ve, recordarem amb més pena que glòria  l’Assemblea del dia 29 de desembre  de 2011 i entonarem allò del fum, fum, fum. (Continuarà, inexorablement, després d’uns dies de vacances a la neu).