BATUCADA DE GARNATXES I CARINYENES ALS DIPÒSITS D’EN JORDI AIXALÀ. UN DIA ABANS DE LA PRESENTACIÓ DE LA GUIA

Amb aquest tanquem la sèrie de tres apunt sobre el cap de setmana al Priorat.

Després d’haver gaudit del mestratge de Joan Assens i l’hospitalitat de Josep Mª Anguera, el diumenge matí ens tocava fer via des de la Torre de Fontaubella fins a Torrroja. “És una casa blanca al costat de la carretera, això si trobeu el poble, la boira ens ha colgat dins un núvol”. Parlava en Jordi Aixalà.

El record que en tenia d’ell era de la Festa dels 112 de l’any passat. Entre tanta corbata i moqueta hi havia un paio amb una samarreta dels Diables de Torroja, a taula tenia un vi amb un dibuix molt Skatalític, amb una granota vestida amb gabardina que fugia corrents, que és el que semblava que li venia de gust en ell.

Nom del vi Destrankis, un passerell com jo que s’havia colat a la presentació de la guia d’estrankis, no vaig saber reconèixer que era el Priorat més ben puntuat, no ho sabíem ni jo ni el meu imperfecte paladar. Recordo, això sí, que quan el vaig tastar em va agradar força, portava molts vins que m’havien agradat molt, però no en puc dir més. El que em va quedar grabat va ser l’home de la Samarreta dels Diables.

Si Joan és el mestre, i Josep Maria el futur, en Jordi és el present i la festa del vi català.

Ha redefinit el que serien vins de garatge, els seus són vins de jardí!

A més el seu a l’estiu és desmuntable per exigència familiar. L’any que bé n’estrena un de nou. ens vam autoconvidar a la festa d’inauguració.

Veient-lo dins del  celler, minúscul, enmig dels dipòsits, et vé el cap la imatge d’un cuiner de vaixell mercant enmig d’un batibull de cassoles enormes, un tabaler amb un decantador a la ma. Torna la imatge del Diable.

En Jordi és un mestre de cerimònis fantàstic. Oficia sempre amb un mig somriure o una rialla espaterrant, mentre tapa i destapa dipòsits clavant-los cops d’un decantador  que  surt del dipòsit regalimant suc de carinyena i garnatxa.

 Sang de licorella.

Priorat reivindicat un cop més per un d’aquells que ha deixat de vendre tot el raïm, i se l’ha jugat de valent. I dic valent perquè no ha volgut que els seus vins fossin exclusius i excloents.

Jordi Aixalà és un d’aquells que ha posat el Priorat a les copes dels tastadors limitats de butxaca, per això se li acaben els vins, per això i perquè són bons, molt bons!  

“Aquest vi neix d’una il·lusió i és el principi d’un somni” Contraetiqueta del Pardelasses.

I també perquè els vins del celler Aixalà Alcaït no s’ofeguen en bótes noves i cares, que després hem de pagar entre tots, o no?

Fustes amb uns quants vins, i bótes cada cop més grans, respecten el vins “de bodeguer” que enguany li han portat tants maldecaps. Fermentacions capricioses i desiguals. Dipòsits dansaires. Olles que han arrencat el bull quan els ha semblat, i a les que ha costat controlar-ne la cocció.

Prou cassoles, parlem de vins.

En arribar el celler ja hi havia l’Àstrid del Celler de Can Mata, ens havia costat deu i ajuda sortir de la boira i trobar el celler. “Veig que sou molts, vaig a casa a buscar més copes, mentrestant aneu-vos passant aquest vi dolç, és un experiment. Els meus amics s’ho beuen tot i em costen calers llargs bevent els dolços i les mistel·les de la competència. Aquest any no me la foteran, els donaré aquest. No estar acabat, després em dieu que us sembla?” Cal que us respongui?

Torna carregat de copes, tombem un dipòsit de plàstic per fer de taula improvisada i som-hi: comença la batucada.

Pardelasses 2009, Clivelles 2009, L’Alsina 2009, Destrankis 2010, Destrankis “familiar” 2010 -el que fa el nebot- directe del dipòsit ,   “i ara espereu que tastareu el que més o menys serà el Pardelasses 2010″, més dipòsits, decantador dins i a les copes, i ara les Clivelles 2010, obrim dipòsit “Encara li falta, però tastem-lo” i L’Alsina 2010 “També li falta …” suquem decantador, clavem nas i ens delim un cop més … “I ara una carinyena de la finca més tardana que anirà …”

Carinyenes i més carinyenes. visca les Diableses.

Les copes boges de tant tast i tant cop de canell, ens havien deixat el cap i el paladar dansant al so  del  tabaler enmig d’una bateria de dipòsits, batucada al Priorat. Samba de carinyenes. Estàvem en mans del Diable de Torroja.

Mentrestant en Jordi el polític, políticament incorrecte,gràcies a deu, conta contes i rondalles de la comarca, algunes per celebrar i d’altres per amagar.

“Del passat d’un poble, de l’esforç de la seva gent i del fruit de la seva terra neixen Les Clivelles”.

  Relats de finques escampades i perdudes, cançons que ens expliquem de quina finca surt cadascuna de les varietats dels cupatges de cada vi. Molta informació, molta història. Avui també hauria d’haver portat la grabadora. 

L’alsina que plantaren al coster quan van plantar la vinya, ha donat nom a la seva filla – ell també continua-i a la seva carinyena més preuada que no la més ben puntuada.“Mira que puntuar-me millor un vi que només surt de tant en tant quan em sobra carinyena dels altres vins …” L’any passat el mateix, guanyava el Destrankis davant del seu estimat Pardelasses.

El problema de fer bons vins, no un sinó molts. Batucada de Priorats.

- I no tens cap blanc.
- Sí tinc un macabeu, però el venc a ….

Secret de sumari, tastant el vi blanc que elaboren amb part del raïm que ell ven potser que es plantegi de vinificar-lo ell.

- Nani marxem que són les dues tocades i tenim taula reservada a Reus.

Em van haver d’arrencar del celler, en Jordi ja tornava a destapar no sé què …
Casi ploro.

Encar somio amb el tabaler del decantador, el diable cuiner de Torroja i les seves bótes i dpòsits de cuiner PereBotero.

Gràcies jordi per convidar-nos a la teva festa.

* Dinar als Vermuts Rofes al bell mig de Reus. Antiga fàbrica de vermut rehabilitada amb sensibilitat i reconvertida en magnífic restaurant.

Taula llarga, festa per nens i adults. Menges elaborades i per clavar el nas i delir-nos vam demanar Solpost del celler Sant Rafel a tocar de la Torre de Fontaubella i Pradell, just on començava el nostre petit gran viatge pels vins de Priorat. 

Tot té un principi i un final.  El sol s’havia post, Solpost, però tornarà a sortir igual que tornarem nosaltres.

Enguany ja han passat el reis. Gràcies Joan, Josep Mª i Jordi*