Un hort entre amics

Tradicionalment, l’hort urbà s’ha associat a l’hort familiar, com si fóssin pràctiques equivalents. I en certa manera, ha estat majoritàriament així. L’hortolà, quan cultiva, pensa sobretot en proveïr casa seva, en oferir els produtes als membres de la seva família. Veïns, amics o propietaris (si l’hort no pertany a l’hortolà) també poden compartir part de la collita, però més ocasionalment.

En relació al treball a l’hort, la figura més freqüent és la d’un hortolà solitari, que cultiva el seu propi espai i s’aplega amb altres hortolans només en l’estona del descans, en un espai comú. També és freqüent el cultiu en parella, o bé de forma intergeneracional, però quasi sempre en el marc familiar. Fora d’aquest àmbit, pel que he comprovat personalment, és poc habitual compartir el cultiu de l’hort.

Al llarg d’aquests tres anys, però, a Lleure Agrari hi ha hagut diversos intents per tirar endavant un hort entre amics. La majoria, això sí, han durat menys d’un any. En alguns casos, un dels membres de la colla ha anat assumint cada vegada més responsabilitat i ha acabat gestionant l’hort tot sol. En altres casos, el grup sencer ha abandonat el projecte, sovint després de crear-se malentesos i distanciament mutu entre els seus membres. Alguns horts entre amics han reeixit, això també. Però es pot dir que no ho han tingut fàcil.

Fa un parell de setmanes, tres amics van fer cap al centre per agafar un hort de 200 m2 i cultivar-lo entre els tres. Vam estar parlant de com s’organitzarien, i els vaig advertir de la complexitat que haurien d’afrontar:

1. Tres amics són tres famílies, normalment. I la família és una unitat grupal més poderosa que el grup d’amics: en el seu dia, es va crear per regular la propietat privada, sobretot la propietat de les terres de cultiu. Cal ser conscient d’aquesta realitat cultural i econòmica, que encara que ens sembli tant poc evident, està ben gravada al nostre insconscient i pot jugar-nos una mala passada quan pretenguem compartir innocentment un hort de lleure.

Una de les mesures més eficaces per superar aquest handicap és dividir l’hort en funció de les unitats familiars. Cada amic cultiva el seu tros, i en tot cas pot donar un cop de mà als seus companys si aquests el requereixen, o acceptar la seva collita si hi ha excedent. Algú pot pensar que és una mesura individualista, separadora; i tindria raó. Però és coherent amb l’estructura de la nostra societat, i per tant, a la pràctica, és més viable que el cultiu en equip. De totes maneres, si s’és valent i voluntariós, i es vol treballar una amistat més madura, es pot provar de crear aquest equip de cultiu.

2. Cal assumir, també, que l’hort no és una cosa estàtica o previsible. L’hort és un ecosistema dinàmic i interactiu, fluctuant, que cal vetllar constantment. Molts hortolans novells ho descobreixen aviat, quan algun dels elements de l’hort pren velocitat i se’ls desborda. Una plaga d’oruga, herbes que tapen els cultius, tomaqueres que no s’han esporgat a temps i han perdut la flor, etc. Situacions poc encoratjadores i encara més difícils de gestionar si és entre un grup d’amics sense experiència en el cultiu, ja que crea malentesos.

3. L’hort intensifica la interacció, la comunicació, el contacte. Passa amb les famílies, i també ha de passar amb els amics si es vol que l’hort tiri endavant. Cultivar un hort entre amics no és anar a prendre una copa, o trobar-se per sopar els dissabtes al vespre. En cap cas. L’hort entre amics requereix treball en equip, tot i que no sempre en grup. És a dir, un dia hi vaig jo, l’altre dia hi vas tu, però coordinats. Comunicació i transparència, tanta com es pugui.

4. Generositat, responsabilitat i confiança: Cal ser generós en el temps dedicat al cuidat de l’hort, i també en el moment del repartiment de la collita. Cal ser responsable, assumir la gestió com a pròpia. Cal confiar, també, que els teus companys seran responsables i generosos com ho ets tu.

Cultivar amb la família, o per la família, és una experiència enriquidora i profunda. Amb els amics, a més, pot ser transformadora. Però hi ha riscos que s’han de tenir presents, alguns dels quals he intentat descriure.