Estirant la manta a Caixa Penedès

La Fiscalia Anticorrupció ja disposa de la documentació relacionada amb les pòlisses d’asseguranca subscrites d’amagat a favor dels cinc exdirectius de Caixa Penedès (CP), Ricard Pagès, Manuel Troyano, Jaume Jorba, Joan Caellas i Santiago Abella, que els ha facilitat la mateixa CP. Mentrestant, el Banco Mare Nostrum i CP encara no han decidit presentar cap denúncia al jutjat. S’ho estan pensant i ho decidiran abans no s’acabi l’any.
El que sembla que sí ja han decidit és desestimar la petició de Manuel Troyano de reincorporar-se a la feina. La propera setmana respondran al burofax que ell va enviar a CP ( llegir el meu anterior article El burofax) i li diran que tururut ! És més, sembla que l’acomiadaran de forma procedent i el denunciaran ─segons informa aquest matí el diari economiadigital.com─, no per la seva pòlissa d’assegurança secreta de 5 milions d’euros, sinó, vés per on, per presumptes irregularitats en l’exercici del seu càrrec de director general en relació a matèries relacionades amb el negoci immobiliari. La cosa promet.
Fa dues setmanes, en el meu article Alea iacta est. Cinc directius de Caixa Penedès a la picota ja ho insinuava amb un text una mica críptic que deia així “ Bé, no tots cinc deuen estar del tot tranquils. Sembla que n’hi ha un en particular que podria tenir problemes molt greus si no torna a Caixa Penedès els milions d’euros que li corresponen de la seva pòlissa d’assegurança. Es podria trobar entre l’espasa i la paret si s’hi resistís”. Bé , doncs voilà, si el que diu el diari digital és veritat, sembla que ja tenim en portes la primera denúncia, o demanda, o el que sigui. I això només acaba de començar, com dèiem. D’aquí a final d’any suggereixo que la nova direcció es fixi també en determinats contractes d’empreses externes que presten els seus serveis a CP, no fos cas que també hi trobessin més munició per enriquir les acusacions contra els anteriors directius. Si algú s’entretén a llegir al meu article El burofax hi trobarà alguna pista.
I finalment, una de riure. Segons un dels meus deep throat particulars (gola profunda, en l’argot del Watergate) , Ricard Pagès ja tenia preparada la seva estratègia de successió com president de CP. Si no s’hagués destapat l’escàndol i no l’haguessin obligat a dimitir, pretenia situar a la presidència de CP un il•lustre penedesenc molt conegut ─el qual hauria ja acceptat, n’estava ufanós i ja ho hauria explicat als seus íntims─, que li hauria facilitat, amb coneixement de causa o no, que la seva obscura operació d’enriquiment personal quedés per sempre més amagada. De moment em reservo de fer públic el seu nom, tot i que les lectores i lectors habituals del meu bloc, perspicaços com són, segur que l’endevinaran. Provin d’enviar-me un comentari amb un nom i si l’encerten els regalaré una piruleta.