El burofax

Amb el burofax que l’exdirector general Manuel Troyano ha enviat aquesta setmana a la nova direcció de Caixa Penedès (CP) demanant que li indiquin a quin lloc s’ha de reincorporar a la feina deu voler demostrar: a) que creu en la presumpció d’innocència i que no es vol amagar ni avergonyir de res; b) que no en té prou amb els 5 milions d’euros ( més de 800 milions de les antigues pessetes) que ha cobrat de la pòlissa d’assegurança personal i que vol també la paga extra de Nadal (i el lot, amb el cava, els torrons i el xoriço que no hi faltin), el bonus del 2011 i els endarreriments pendents; c) que té ganes de continuar treballant, que se sent jove, amb empenta i idees, i que encara no es vol jubilar; d) que vol que li concedeixin unes merescudes llargues vacances pagades mentre amaina el temporal; e) que pretén forçar que li deneguin la seva petició i així poder denunciar l’empresa per acomiadament improcedent, guanyar la causa i embutxacar-se una altre xifra multimilionària; o f) vés a saber el què li passa pel cap!
Ara com ara (i mentre ningú no el denunciï o el fiscal no l’acusi de res), sembla que no hi cap motiu per impedir que Troyano torni a CP. Al contrari, hi ha tot un reguitzell de tasques adients que li podrien encarregar i que les faria de meravella.
Podria ser l’interlocutor de la nova direcció de CP enfront els sindicats quan es negociïn els increments de sou del personal; podria atendre als empresaris i particulars que necessitin finançament per a les seves empreses o famílies i fer-los marxar de buit adduint que no hi ha recursos; podria ser ell qui donés la cara per desestimar les peticions de subvencions de les entitats culturals comarcals i dels ajuntaments; podria actuar de protagonista d’un anunci publicitari de televisió en el que mirant a la càmera digués allò de “ Caixa Penedès. Persones al servei de persones” o podrien també vestir-lo de frac i enviar-lo a cobrar morosos.
Tanmateix podria acompanyar el jutge en els desnonaments dels titulars de préstecs de CP que no poden pagar les quotes de la hipoteca i fer-los fora del pis; podria donar-li una pistola i substituir el guàrdia jurat de la porta de l’oficina principal per donar la benvinguda cordial als clients i evitar robatoris (em sabria greu pels dos guàrdies que ara hi ha, que, per cert, són molt amables i no es mereixerien perdre la plaça); podrien convertir-lo en el portaveu de l’entitat davant els mitjans de comunicació per informar-los de les novetats que es vagin produint en relació a la investigació que ha obert la Fiscalia Anticorrupció ( amb les tropes dels aqueus capitanejades pel fiscal Emilio Sánchez Ulled que ja estan assetjant la mítica i inexpugnable fortalesa de Troia) ; podria representar el Consell d’Administració i intentar convèncer a la ciutadania i als mitjans de comunicació que s’ha obert una nova etapa amb més transparència que l’anterior; podria portar la comptabilitat i fer-hi les anotacions corresponents a les retribucions de la direcció general; podrien encarregar-li que perseguís sense pietat Pagès, Caellas, Jorba i Abella perquè tornessin els diners; podrien fer-lo servir de relacions públiques aquestes festes de Nadal, Cap d’any i Reis disfressant-lo de pare Noël i fer-li tocar la campana per la rambla vilafranquina o per la Gran Via madrilenya amb un anunci a l’esquena de CP o del Banco Mare Nostrum, o enviar-lo a vendre les entrades de la Fira del Gall.
Si més no podrien plantejar-li que ell i els altres quatre afortunats es prestessin a deixar-se fotografiar per il·lustrar la felicitació de Nadal d’enguany, això si, guarnits de pastorets i cantant el fum, fum, fum, i fent cua davant el pessebre per oferir el seu present al Déu infant (uns quants centenars euros, encara que estiguin usats, si us plau), i enviar aquesta postal a tots els clients i coneguts de CP, a tots els ajuntaments catalans, al Banco de España i al Departament de Finances de la Generalitat; podrien obligar-lo a renegociar a la baixa tots els contractes de serveis amb les empreses externes (com ara el trasllat de valisses de les oficines, dit només com exemple, i sense segones intencions) i retallar encara més el ja miserable preu de les hores que paguen a les dones de la neteja de les sucursals; podria incorporar-se al departament de formació de personal de CP i explicar als futurs directius i empleats les seves experiències professionals… (S’accepten més suggeriments).
És clar, però, que a ell també li haurien de retallar el sou: amb el 10% dels 500.000 euros anuals que tenia assignats n’hi hauria més que suficient. I sense dietes, i que es pagui ell la benzina. No seria una bona solució amagar-lo i enviar-lo a l’arxiu o a manipular la correspondència o a vigilar un casal d’avis, al menys jo no ho faria, perquè es desmotivaria i podria contagiar els companys de feina.
I mentre l’escuder Troyano es planteja tornar al seu lloc de treball a Vilafranca, el rei Ricard cor de guineu, amb els seus 11 milions d’euros a la faixa (més del doble que Troyano, comme il faut) , es disposa a viure una daurada jubilació a Sant Cugat del Vallès , a Saint -Tropez (França) o a Saint Moritz (Suïssa). És la diferència eterna entre un fill d’una humil família treballadora i el d’una altra de la nostrada burgesia. Encara hi ha classes.