MOTIUS PER A REFLEXIONAR… I DECIDIR!

Avui, diuen, és dia de reflexió. I si avui, precisament avui, alguna persona despistada cau en aquest bloc per casualitat, li proposem la lectura d’un article de’n Jaume Claramunt publicat el passat mes d’octubre a la seva columna “Ja no ens alimenten molles” del setmanari comarcal El 3 de vuit, sota l’encertat títol de: “Vint-i-tres dies” I ho fem encara que aquest no sigui un bloc polític dels que tanta polseguera aixequen al seu voltant, sinó el del Castell de Mediona. Passa, però, que algunes coses que passen al seu voltant afecten molt directament aquesta fortalesa, com ara una tronada, una riuada, una crisi o… una tisorada. Per exemple, la que segurament afectarà la necessària, urgent i projectada rehabilitació d’aquest conjunt medieval. Després d’una campanya tan farcida d’arguments sobre les tisorades, ningú dirà, doncs, que això no té res a veure amb el Castell de Mediona. Encara que només sigui per què aquest reflexiona cada dia sobre el que l’afecta directament, a ell i al conjunt del nostre país. I avui, també. Així doncs que, si voleu acompanyar-lo en aquesta tasca de fer els deures, aquí teniu quatre ratlles amb força motius per a fer-ho:

VINT-I-TRES DIES
És realment sorprenent que a hores d’ara encara siguem capaços d’envescar-nos en l’estúpida discussió de si retallades sí o retallades no, de quin és el mètode més eficaç –constitucional, això sí—de superar una crisi que tothom pateix, que ningú no entén però que tothom accepta resignadament, com una maledicció inevitable. La quantitat d’entesos economistes que ha proliferat en els darrers temps és proporcional al nivell d’ensarronada a que ens aboquen Que si Keynes, que si Hayek; que si endeutar-nos, que si reduir…

L’apocalipsi ha pres forma de catàstrofe econòmica i els quatre genets s’abraonen sobre els pilars d’un estat del benestar que tantes vagues i talls de Diagonal ens havia costat. Assumim impàvids que la sanitat pública és del tot insostenible mentre preguem perquè no ens toqui massa de prop. Tanquem llits d’hospital, reduïm personal sanitari, deixem de pagar medicaments, allarguem les llistes d’espera i un trist etcètera que ens vol fer evident que som un país que ha estirat més el braç que la màniga i que ara ens cal pagar la penitència. Assistim amb estupor a la miniaturització d’un sistema sanitari que, diuen, no ens podem permetre amb l’esporgada d’un 10% dels seus recursos: aquest 2011 l’astronòmica xifra de 1.100 milions d’euros!

Sospitosament tots plegats, amb remeis diferents, estan d’acord amb la diagnosi: som un país pobre que es tenia pel rei del mambo, fatxenderia de nou ric. Però el que ens amaguen, el debat que ens furten. Es si realment som un país pobre o és que ens han esquilat sense que ni tan sols hàgim piulat. El debat no és la fiscalitat, sinó la sobirania.

No entenc per quina raó els partits majoritaris segueixen insistint en la necessitat de les retallades, en el discurs de la misèria i en un hipotètic “pacte fiscal” impossible. No ho entenc perquè la realitat és que el nostre país genera recursos suficients no només per mantenir un estat del benestar homologable a països desenvolupats com el nostre, sinó per millorar-lo de una manera substanciosa. Què ens ho impedeix, doncs? La mesquinesa de pensar a curt termini que ens fa defugir l’esforç. Construir un nou estat independent no serà fàcil, però és la única possibilitat de supervivència. Sense generositat, sense risc, no hi ha plenitud. Ara ens aboquen a la misèria, seguint amb l’exemple sanitari, per uns tristos 1.100 milions d’euros. Si Espanya no ens robés una part substancial dels impostos que ja paguem, ¿sabeu quantardariem a tenir aquests 1.100 M€? Vint-i-tres dies! I això amb els càlculs més desfavorables. Amb 23 duies d’espoli pagaríem la nostra sanitat. I podríem continuar: l’emisió del deute de la Generalitat, 4.000 M€, el cobrim amb d2 mesos d’espoli; les retallades a la Universitat, 144 M€, són 3 dies d’espoli; el deute complet de la Generalitat, 8.300 M€, l’eixuguem amb 4 mesos i mig… Tot en un sol any!

Per què, doncs, acceptem seguir sent un país espoliat i empobrit? Per què no diem les coses pel seu nom i acceptem subterfugis i falses promeses? Quin pacte fiscal volem anar a negociar amb qui ens ha dit del dret i del revés que no pensa deixar de robar-nos. Ho explicava amb claredat l’exlehendakari J. A. Ardanza: “El País Basc té poc pes econòmic, per això ens toleren el concert. Sense els diners dels catalans Espanya no se sustenta”

Se’ns fa realitat el crit almogàver: independència o mort!

PALS I PALLERS
Els que vulguin seguir aquest crit, demà trobaran un parell d’alternatives a l’hora de enfrontar-se amb la cita de les urnes: per una banda, la de la candidatura d’ERC, Reagrupament i Catalunya sí, que els demana el vot per anar a Madrid a defensar el dret del nostre poble a decidir lliurement el seu futur i constituir, si així ho vol, el seu propi estat democràtic dins la Unió Europea: el que, a la seva campanya, anomenen “la república del sí”. D’altra banda, les CUP proposen als catalans i les catalanes no votar aquest 20N per no malbaratar l’esforç independentista seguint el joc d’una impossible reforma de l’Estat espanyol.

De que canviar Espanya és impossible també n’està convençuda la campanya “Vota estelada” (que algú ha volgut vincular amb Solidaritat Catalana), que demana el vot nul amb aquest símbol a la papereta per fer palès que l’independentisme no se sent identificat amb cap de les opcions que es presenten.

Possiblement els primers consideren una traïció a la causa el fet de no votar a la candidatura que fa del sobiranisme la seva bandera i promet reclamar a Madrit el dret a decidir. Segurament els defensors de l’abstenció i/o el vot nul entenen que la traïció consisteix en desviar-se de la causa demanant la participació dels independentistes en les eleccions espanyoles i intentar una reforma impossible de l’Estat que mai no ens deixarà decidir.

Però ambdós haurien de plantejar-se que potser totes les alternatives són i seguiran essent vàlides mentre els que les encapçalen no siguin capaços de presentar-ne una d’unitària: amb tants pals ningú pot queixar-se si el paller s’escampa! Així que els seguidors del crit almogàver, després de reflexionar, tindran demà per triar i remenar.
————————————————————————————————————-
(Les il·lustraccions han estat afegides pel bloc del Castell. La primera correspon a un Mapa polític d’Espanya de l’any 1854, que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid, on els Països Catalans apareixen com “España incorporada o asimilada”, mentre que la “España uniforme o puramente constitucional, comprende 34 Provincias de las coronas de Castilla y León”.

L’article reproduït el podeu trobar al bloc www.molles.cat, amb altres columnes i escrits de Jaume Claramunt, a qui el Castell de Mediona agraeix aquesta contribució a la reflexió que avui us convidem a compartir.)