Branques de salzes

No fou d’esperit ni ocell…

No fou d’esperit ni ocell
allò que vares sentir
fressejar prop de la riba,
dintre l’ombra de la nit.
Fou el so de ma flauta.

Quan amb ton càntir de vímet
cap als salzes vas venir,
el do de la meva flauta
fou allò que vas sentir.
“Wacoba -deia-, Wacoba,
sota un salze et vull tenir!”
Ni l’airina ni l’ocell
el llúpol varen marcir.
Fou el sanglot de ma sang
allò que vares sentir
quan va refregar l’herbei
la fímbria del teu vestit.
Fou el sanglot de ma sang
allò que vares oir,
entre la rosa i el salze,
molt a prop del riu, ahir.

No eren feres a l’aguait
allò que vares sentir,
sinó el meu cor esperant,
dins el bosc del meu desig,
els sons de la meva flauta.
Oh Wacoba, deixa’m dir
que el meu cor saltant pels salzes
fou allò que vas sentir!

Shoshona
Poesia en llengüa ameríndia
Traducció d’Agustí Bartra


Els salzes

Els salzes no saben que s’alcen,
pel brot de llum que els puja als ulls es drecen.
Palpo les nervadures
i ensumo el revers de les fulles,
no puc comptar les anelles de l’arbre del cor.

Fràgils i trencadissos
han cruixit els cristalls del rou.
Si mires el mirall del llac
refulgents els veuràs
en els cercles de l’aigua
immanents, esvanint-se.

Ricard Martínez Pinyol
(Tortosa (Baix Ebre), 1959)

Nocturn amb salzes

Entrebancada nit
ombres i somnis dels salzes
cercles tancats en esferes obscures
vida antiga dels llacs.
Sóc paisatge estricte hostil a la claror
brancam ferit de la copa a l’arrel.
Galopen cavalls negres entre renills de queixa.
L’udol dels llops revé en el clam de la lluna.

Vinyet Panyella i Balcells
(Sitges, Garraf, 15 febrer 1954)

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafâja d’Alzira
(Alzira, 1058-1138)
Traducció de de Josep Piera i Josep Ramon Gregori

Cançó

Al·lucinosi
vent
I en aigua i sol
la branca

L’aire entre
salzes
rosada
pervingué

Corranda

Del llibre “Andròmeda espiral”

Lluís Calvo i Guardiola
(Saragossa, 27 maig 1963)

Paisatge

Faré d’aquesta casa
desolada una deu.

D’aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d’aquest salze silent.

D’aquest pou ple de son
una torre profunda.

Eduard J. Verger
(Carlet, 1949)

S’amaga

Amaga l’arbre un riu
sota l’escorça
al cor d’aquest desert
on el record sedeja
amaga l’arbre un bosc
sota l’escorça
i és en l’escletxa
que dius amor
on s’arrela i s’enlaira
al cor d’aquest país
on la memòria
s’encova al fons dels mots
i germina.

Sota del salze
s’eixampla la terra
i a dintre
un món de saba
creix amb el sol
i amb la lluna brolla.

Anna Montero i Bosch
(Logronyo, La Rioja, 3 de desembre de 1954)
Música Miquel Gil

L’una cosa o l’altra

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l’ombra d’un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 – 30 novembre 1984)