poema…

del ser…

Aguda i simpàtica
i que tot surti per la boca… de menjar, mastegar i empassar.

Brams d’ases no arriben al cel. Ni enlloc.
Paraules grolleres, altisonants i dures, passen de llarg,
de les manifestacions… democràtiques?

estimar. Es un bon mètode.
Però, -vet aquí- que se’n necessiten d’altres.

Si nomes estimes,
se’t passejaran per la vorera,
I per la porta del darrera de casa.

Papallones silencioses, es revolten.
L’infinit, té un destí de cel blau
I unes preguntes, entremig de silencis. I hi ha pautes.

Treballar el cos a cos es el que falta,
es inquietant, es dur. Ens costa impossibles!

Prat abonat i verd, son totes les nostres sensacions,
musica, i molts altres conceptes que voldríem sentir-nos nostres.

Estem a la filera…
Gravats a la pared, objectius, i necessitats orgàniques.
Si… no en tens?, quina punyeta nosa as vingut a fer?.

! si passes de tot… re-solte-ho rapit, desapareix, fes-te fonedissa,
No mengis. No caguis, no opinis, no desitgis, no esperis.
Ho acabarà tot… tenies o no tenies pressa?

Si et quedes aquí… posa els peus a terra!,
Sua una idea i la samarreta.
Veuràs com al final, acabaràs rient,
seràs feliç i potser… et sentiràs plena!.

Viu el cos, viu els sentits.

Problemes cada hora.
Entusiasme, per viure!.

25-9-2011

feia dies que no os “plantava” un poema. Ja tocava!, aquí el teniu, avui estic super, super!!, pletòrica!.