ALBERT MALO

“El meu mèrit és haver tingut grans companys d’equip”

M’espera a la sala de trofeus de la Santboiana, una habitació curulla de copes amb vistes al terreny de joc del Baldiri Aleu. Els seus rínxols rogencs de mica en mica es van tornant blanquinosos, però conserva tota la força amb què placava els rivals. I és quan em dóna la mà que em sento com una pilota ovalada perduda enmig d’una melé. Segurament el millor jugador de la història a casa nostra, Albert Malo és tot un referent de la Santboiana, club on va jugar vint-i-cinc temporades (del 1975 al 2000) i del rugbi català. Un home que sempre ha vist la vida entre pals. I com que divendres comença una nova edició de la Copa del Món de Rugbi, la nostra conversa s’inicia parlant dels sempre mediàtics All Backs. “Jugant a casa i per ser sempre l’etern favorit, crec que guanyarà Nova Zelanda, encara que els resultats a la Copa del Món no els acostumen a acompanyar. Guanyen sempre i l’únic partit que no poden perdre, quarts de final o la semifinal, és quan cauen i cap a casa. Aquesta vegada, amb tot, apostaria per ells. Però seleccions com Austràlia, Sud-àfrica o fins i tot Anglaterra no els ho posaran fàcil. Serà apassionant.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Mai no vaig tenir cap somni en especial, ni en el món de l’esport ni en la vida en general. Volia ser una persona de profit que pogués ajudar a millorar la situació econòmica dels meus pares. No passàvem gana, però érem una família humil de classe treballadora. Això sí, el rugbi va entrar a la meva vida als deu o dotze anys i des del primer moment vaig tenir clar que era el meu esport.

A casa crec que no els agradava gaire, això del rugbi.
Cert, no els agradava. No m’ho van prohibir radicalment, però preferien que practiqués un altre esport. Va ser així com, després de jugar un primer any a la Santboiana, la temporada següent ho vaig deixar per jugar a futbol. Però veient que no era feliç em van deixar tornar al rugbi, i des d’aleshores fins ara. Un esport on sempre m’he trobat molt còmode, no sols tècnicament, sinó en tot el que comporta.

Diuen que és l’esport més noble de tots.
Potser és un tòpic i segurament hi ha més esports i àmbits de la vida que et formen com a persona, però el rugbi és un esport que t’aporta valors com la disciplina, la tasca en equip, no menysprear ni el company ni el rival i respecte. És cert que, tot i ser un esport de contacte, alguna vegada hi ha hagut alguna tangana, però són capítols molt esporàdics i que mai van a més. I a diferència dels altres esports, crec que el tret diferencial és que conserva una bona part de les seves tradicions. Un esperit que segurament en l’origen era compartit per tots els esports, però que només han sabut conservar ben pocs, com el rugbi. I és que no hem d’oblidar que fins fa dos dies era un esport amateur. Una manera de viure l’esport que també ha transcendit al públic. Aquí malauradament ens ve a veure molt poca gent, però quan viatges i vas a veure partits del Sis Nacions, estadis de seixanta mil o setanta mil persones no sols són plens, sinó que les dues aficions estan mesclades i mai no passa res. El rugbi és un esport diferent.

Com a rugbyman, quan veus tot el que ha passat en els darrers partits jugats entre el Barça i el Madrid, què penses?
El primer que hem de tenir en compte és que el futbol és un altre esport, per tant no podem valorar situacions com aquestes a través dels principis del rugbi. Dit això, tot té un límit. A mi el futbol m’agrada i simpatitzo amb el Barça per la seva identitat, el futbol que practica i per la importància que dóna al seu planter, a més de difondre uns valors amb què em puc sentir més o menys identificat. Hi haurà gent que pensarà que això és molt fàcil quan guanyes sempre, però no és així i menys en un esport com el futbol, on ràpidament pots caure en la supèrbia. El seu és un comportament a seguir. Amb tot, hi ha comportaments que no entenc. Vaig anar amb un amic a veure l’última final de la Copa del Rei i em vaig sentir una mica incòmode amb certes actituds. Hi havia moments que no sabia si era en un estadi de futbol o en una trinxera. L’esportista i els qui tenen certa responsabilitat als clubs haurien de vetllar perquè tothom entengués que això no deixa de ser un esport, res més.

Parlàvem del rugbi i el seu arrelament a les tradicions. Però no ha estat justament aquest un dels factors que n’ha impedit la popularització, especialment en països com el nostre?
Que el rugbi sigui més o menys present en una societat forma part de la mateixa tradició dels països. El rugbi és un esport que va néixer a la Gran Bretanya i posteriorment es va estendre per França i tots els països d’influència britànica: Sud-àfrica, Nova Zelanda, Austràlia i fins i tot certes illes del Pacífic. A casa nostra, i només és la meva impressió, el rugbi abans de la dictadura franquista tenia una progressió important. I això és avalat per fets com que, per exemple, abans dels partits del Barça al camp de les Corts es jugaven partits de rugbi. No tenien la importància dels partits de futbol, però col·locar-los abans que jugués el Barça indica un cert grau de notorietat. Com també ho demostra que en aquells anys Catalunya jugava partits contra seleccions tan potents com la francesa. Però amb la dictadura aquest desenvolupament es va tallar de soca-rel. Sempre he volgut saber quina hauria estat la progressió del nostre rugbi si no hagués patit el franquisme. Una dictadura que bàsicament va promoure el futbol i els toros, condemnant a l’ostracisme tota la resta. D’una altra banda, i ara ja faig referència a èpoques més actuals, tenir presència mediàtica influeix molt en el desenvolupament d’un esport i nosaltres, a Catalunya, un país molt ric esportivament, tenim molta competència en comparació amb àrees com Valladolid, on l’equip és molt popular, o fins i tot Sevilla, on durant uns quants anys han tingut molt bons equips, apareixien regularment a la premsa i fins i tot els jugadors eren reconeguts pel carrer. Segurament ara amb l’aparició del canal de televisió Esport 3 tindrem més presència, però aquí no sols tenim futbol, sinó que afortunadament també tenim handbol, bàsquet, tennis, motociclisme… El tall de pastís a repartir és més petit.

I que al nord tinguem la USAP és positiu per al rugbi del Principat?
És innegable que ajuda a difondre l’esport. Però de tot aquest fenomen, n’hauríem de veure quina part respon a un sentiment d’identitat i quina a un interès real pel rugbi. Però si a través de la identitat arriben nous seguidors, benvinguts siguin. No dubto dels seus sentiments, ni és una crítica, però a escala de màrqueting la USAP ha sabut treballar molt bé la seva catalanitat. Sense que el peix gros es mengi el petit, seria positiu que hi hagués una bona col·laboració entre clubs per treballar el planter. Amb tot, només pot ser positiu que Catalunya tingui clubs com la USAP.

Com està el planter del rugbi català?
Tenim uns quants jugadors que si bé no es troben en equips del Top 14 francès, sí que militen en clubs de la Pro D2, la segona divisió, com Marco Pinto, Sergi Aubanell i Roger Ripol, germà de l’Oriol Ripol. Anem progressant, però al mateix temps no hauríem oblidar-nos del planter i reforçar-nos cada vegada més amb jugadors vinguts de fora. En una època de professionalització del rugbi això és normal, però hauríem d’evitar que repercutís en la qualitat del nostre rugbi. I el símptoma més evident d’això és el nivell de la selecció espanyola els últims anys. Com més professionals de fora arriben, el nivell de la gent de casa baixa. Abans tots els clubs tenien tres o quatre referents de casa i això no s’hauria de perdre. Estic a favor que arribin jugadors de fora, sempre que aportin un valor afegit i en equilibri amb els jugadors de casa.

Parlant de referents, ets tota una institució a la Santboiana, el club degà del nostre rugbi.
No sols jo. Per la Santboiana han passat jugadors amb un pes específic molt important dins el nostre rugbi. Només cal fixar-se que va ser el club que més jugadors va aportar a la selecció espanyola que va participar en el Mundial del 1999. El meu mèrit és haver tingut grans companys d’equip.

Vas jugar tota la teva carrer a la Santboiana tret d’un any que vas anar a Nova Zelanda. Com recordes l’experiència?
L’any 1988 una selecció de jugadors maoris de Nova Zelanda va venir de ronda per Espanya. Era un equip on militaven deu o dotze jugadors que l’any anterior havien guanyat la Copa del Món. Amb la selecció espanyola vam jugadors dos partits contra ells, a Sevilla i a Madrid, i la veritat és que ho vam fer molt bé i vam perdre de ben poc. Una selecció maori on jugava en Bruce Hemara, que anys més tard acabaria essent entrenador de la Santboiana. Va ser ell qui es va fixar en mi i em va convidar a anar a jugar a Nova Zelanda. Va ser una experiència molt maca. Hi vaig estar una temporada, uns set mesos, convidat per l’equip del Freyberg. Vaig jugar tots els partits i fins i tot al final vaig acabar essent el capità de l’equip i vaig formar part de la selecció de la província, Manawatu. Va ser una experiència fantàstica, més en un país com Nova Zelanda, on el rugbi és l’esport nacional. Era increïble anar a un bar a esmorzar i poder parlar de rugbi [riu].

Posteriorment vas tenir ofertes d’equips professionals de França i Itàlia, però sempre vas dir que no. Per què?
Mai no em vaig decidir de fer el pas. Em trobava molt bé a Sant Boi, el meu poble de tota la vida i on tenia el meu club, la meva família, els amics… Quan te’n vas no a l’aventura, com va ser el viatge a Nova Zelanda, sinó a dedicar-te professionalment al rugbi ho has de donar tot i estar sempre el màxim. I encara que quan m’ho plantejaven sempre sonava tot molt bonic, aconseguir colar-te en aquell primer nivell de joc no era fàcil. Tenia confiança en mi mateix, però sabia que esportivament seria molt dur, a més d’haver de trencar amb tot el de casa. Estant tan bé aquí, tots aquests sacrificis no em compensaven. Reconec, amb tot, que sempre em quedarà el dubte de saber què hauria passat i on hauria pogut arribar si hagués marxat.

“Abans tots els clubs tenien tres o quatre referents de casa i això no s’hauria de perdre”

Poder participar en la Copa del Món del 1999 va ser el moment culminant de la teva carrera?
Va ser un orgull. Com explicava abans, la meva generació va tenir molta sort, perquè vam jugar contra una selecció maori de Nova Zelanda, contra l’Argentina, Escòcia, França, Gal·les, hem jugat a Twickenham contra Anglaterra… Totes aquestes seleccions són de primer nivell i gairebé sempre vam fer un paper més que digne. I sí, la Copa del Món va ser la culminació. Una experiència increïble. Vam tenir l’oportunitat de participar en la Copa del Món del 1999, perquè fins aleshores només hi podien participar setze equips, i aquell any la van ampliar a vint. Durant molts anys vam ser l’equip número disset i vam quedar a les portes d’un parell de mundials. De fet, el 1995 ens vam jugar la classificació contra Gal·les a partit únic.

Missió impossible.
Mentre que en uns altres esports com el futbol o el bàsquet un equip petit pot sorprendre el gros i guanyar-lo, en rugbi això no passa. Quatre anys més tard, amb l’ampliació, sí que hi vam poder participar.

I vau jugar a Murrayfield contra dos grans clàssics com són Escòcia i Sud-àfrica?
Contra els primers vam perdre 48-0 i contra els Springsbooks, que venien de ser campions del món, 47-3. I què? Hi havia qui deia que ens guanyarien per més de cent. Va ser una experiència brutal. Hauríem de treballar entre tots plegats per tornar a ser-hi.

I la selecció catalana, on hauria de ser?
El primer que hem d’intentar és aclarir tot l’enrenou polític que hi ha en aquest país. Mentre no aconseguim això, serà complicat. A mi m’agradaria que la selecció catalana pogués jugar de manera oficial, però a vegades als esportistes se’ns posa contra les cordes. Se’ns demana que ens pronunciem, i així ho he fet, però són els polítics els qui haurien de treballar més per aconseguir aquest reconeixement.

Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.

I demà… Joan-Daniel Bezsonoff.