Origens, o el perquè de tot plegat.


La Boja!
L’altre dia vaig rellegirel Convit a la Festa Majorde Vilanova i la Geltrúque va escriure la Magda Banderasi va llegir el 4 d’agost de 2005 al Saló de Plens. Això em va portar a buscar d’altresescrits seus com l’article del seu bloc Mezclando temas. Em vaig emocionar i vaig recordarun munt de sensacions, de dies viscuts. Tot plegat em va fer reflexionar sobremoltes coses i entre d’altres, sobre la importànciade ser o no ser VTV (vilanoví de tota la vida), però això serà una reflexió pera un altre moment. Per cert, la Magda torna a mullar-se pel seu poble i tindrem la sort quesigui una de les Pabordesses de la Festa Major 2012!

Els pares del meu parevan néixer a Múrcia i van arribar a Vilanova quan encara eren infants, en latongada migratòria de principis del segle XX atreta per obres com el metro ol’Exposició Universal de Barcelona, que demanaven molta mà d’obra. Ràpidamentes van haver d’integrar en una petita vila catalana on acabava de néixer una deles icones de la Vilanovadel segle XX, la fàbrica Pirelli, una vila que tot just treia el cap deldesastre de la fil·loxera, la pèrdua de les possessions a Cuba i Filipines i elseu comerç i la crisi industrial del tèxtil.
L’avi Josep vacomençar a treballar quan encara era un nen cuidant un ramat de bestiar aRibes. Em va explicar que els amos eren catalans i només parlaven català, i queper això no tingué altre remei que aprendre’l i fer seu aquell idioma. Es vacasar amb una altra filla de murcians, la iaia Andrea, i van tenir una filla iquatre fills, tots criats en català. Van prosperar en el món de la construcció,fins a tenir el seu propi negoci, Construcciones Gómez-Saura.
Recordo molts estiusa Pontons, on els avis tenien un apartament i passaven l’estiu a la muntanya,lluny de la calor de la costa. Per tenir companyia portaven els seus néts apassar alguna setmana amb ells. A Pontons a finals d’agost i principis desetembre, després de les tempestes d’estiu, cada tarda anàvem, l’avi Josep ijo, a resseguir el corriol que porta fins a Sant Joan de la Muntanya, a l’altra bandade Penyafort. L’avi es coneixia cada racó on es podia fer un rovelló. Quan entrobàvem, era festa major, i l’endemà l’àvia anava a la botiga a comprar xai obotifarres i fèiem brases per dinar. Crec que la fal·lera pels bolets la vaigheretà directament dels avis.
Els recordsculinaris de la iaia Andrea em porten a berenars de pa amb tomàquet i formatge,amb pa del Forn de la Fontde Ferro i tres unces de formatge, o amb uns talls de botifarra blanca de CalBatadet, o unes llesques de pernil dolç o salat…. Al Forn de la Font de Ferro l’àvia portavaa coure unes insuperables mantegades que preparava a casa, amb les formes queli donaven els diferents motllos metàl·lics que guardava al rebost, i que desprésarrebossava amb sucre i canyella… Durant les vacances a Pontons, a més a mésde l’eterna verdura i macarrons, de tant en tant feia unes increïbles truitesde patates, enormes, grogues… De vegades berenàvem pa amb xocolata, o amb olii sal, o vi i sucre o coca de forner del forn del poble. No n’he menjat de mésbona que la coca de forner que feien a Pontons, amb el seu sucre i la sevamatafaluga…. I els diumenges, quan venien els pares a buscar-nos portavenalgun pastís o algun tortell de la pastisseria de Sant Martí Sarroca. Fèiem unarròs cuit amb llenya, amb el conill que el dissabte havíem anat a buscar almas del costat del riu, darrera de l’església, on aquella dona que no callavamai el matava, el pelava i l’esquarterava en un no res…
Llorer. Aquest ésel gust que més recordo de la cuina de la meva iaia Julia. Els pares de la mevamare eren extremenys, van venir a Vilanova des d’una barriada propera a la ciutatde Càceres, on hi havia una explotació minera que es deia (i es diu encara)Aldea Moret. A casa de la yaya eren forners, i el yayo Antonio era mecànicbufador. Van venir a Catalunya fugint de la misèria després de la Guerra Civil, seguint l’estelad’altres familiars seus, en l’esclat migratori de finals dels 40 i els 50.Primer es van instal·lar a la plaça dels Lledoners, al centre del poble de la Geltrú. Quan es va construir elGrupo Armaña, els pisos del govern, es van traslladar a un petit pis. Mai vantenir la necessitat d’aprendre català. Les seves dues filles de jovenetes javan treballar a la indústria tèxtil, i els dos nois, més petits, van estudiar ivan treballar a Cal Camacho (la IMSA) i a la llavors EAJ 35 Radio Panadés.
El plat de la yaya Julia que més recordo és arròs amb patates i bacallà. És una menja típica de la Pasqua a Càceres, onapareix el llorer i el pebre vermell, omnipresents a la seva cuina. Recordoquan anava amb el yayo a fer estelles amb una petita destral rendera delsblocs, al costat del torrent del Llimonet, per encendre la cuina econòmica.Avui és la rambla de Pep Ventura. Algunes vegades feien torrijas, unes postresfetes amb pa sucat en llet, arrebossat, fregit i després espolsat de sucre icanyella. Recordo la nevera que funcionava amb blocs de gel, que venien a lafàbrica de gel que hi havia al mercat, em sembla que davant d’unesgràfiques….
Un dia, en uninoblidable viatge a Granada, vaig menjar “flamenquines” i es va obrir un espaide la memòria gustativa que em recordava la “carne machá”, una preparació quefeia la yaya per cuinar les carns menys nobles del porc o del xai, matxucant enun morter all, pebre, pebre vermell, llorer, sal i vinagre i deixant macerar lacarn amb aquesta preparació per després fregir-la.
Sí, de petit vaigviure cavalcant entre dos móns, vaig tastar-los i tots dos em van agradar. Totsdos, i d’altres coneguts posteriorment, han influït en els menjars que cuino ique m’agraden.