Quan un gasten i d altres paguem

20110505_martallorenspleparlament2

La principal herència del tripartit és un forat en les finances de la Generalitat que representa un endeutament de gairebé 32.000 milions d’euros, concretament 23.000 en els darrers set anys. Només en l’any 2010 es van gastar 7.607 milions d’euros que no teníem i que suposen una diferència de 2.900 milions per damunt del que ells mateixos havien previst. Aquest deute no desapareixerà sol, l’haurem de pagar entre tots.

Aquesta pèssima situació financera ens obliga a fer uns pressupostos marcats per l’austeritat. Al Govern del president Mas li correspon reduir-lo responsablement en un 10%. Així doncs, no es fa, ni per gust ni per ganes. Es fa perquè és imprescindible a causa de la deriva del deute públic generat pel Tripartit.
El 10% no s’aplicarà de forma lineal a tots els departaments. Els que tenen una incidència especial en les polítiques socials tindran una reducció pressupostària inferior. Només es prescindirà del que sigui superflu, mai del que és essencial per a la qualitat de serveis bàsics. Tal com va anunciar el Conseller Mas-Colell, el pressupost corresponent als departaments de Salut, Ensenyament, Benestar Social i Família i Seguretat representarà un 70% de la despesa de la Generalitat, mentre que el 2010, amb el Govern tripartit, representava el 67 % del pressupost.

Els partits de l’oposició no han esperat als cent dies tradicionals i, obviant la seva coresponsabilitat, han adoptat com a eslògan que el Govern de la Generalitat té com a objectiu desmuntar l’estat del benestar, oblidant convenientment que les mesures d’ajust són la conseqüència ineludible de l’herència que va deixar el tripartit liderat pel PSC, encara no fa ni cinc mesos. En realitat són ells –PSC, ERC ICV- els que han posat en risc l ‘estat de benestar.
Obliden també que l’estat del benestar a Catalunya va ser liderat pels governs de Convergència i Unió durant més de vint-i-tres anys, mentre que ells en set ens han deixat un país arruïnat. Més dades: només l’increment dels interessos del deute públic català equival al pressupost de tot un departament de la Generalitat; el sistema de salut pública, només en un any (el 2010), ha generat un dèficit de 850 milions d’euros; els barracons en l’ensenyament públic es van més que triplicar i han aconseguit una marca històrica: 1050.
El seu “estratosfèric” sistema de finançament –com el van qualificar destacats socialistes- És manifestament insuficient i no ens permet cobrar ni el que ens deuen: la disposició addicional tercera, el fons de competitivitat, la despesa sanitària generada per assistir a persones d’altres comunitats, la llei de la dependència… . Per no parlar sobre la posició submisa d’aquesta setmana dels vint-i-cinc diputats catalans del PSC al Congrés, liderats per la presidenciable Ministra Chacón. A qui defensen a Catalunya o al PSOE?
Com va dir el president Mas el passat dilluns al Teatre Principal, “els que han deixat la gran patata calenta i ara critiquen que algú altre ho intenti arreglar són els mateixos que des de Madrid ens diuen que hem de reduir més i que no ens paguen el que ens deuen”.
Seria just tenir el mateix temps per arreglar el que d’altres han tingut per desgavellar-ho tot.

Marta Llorens, vicepresidenta d’Unió i diputada de CiU al Parlament