Una opció clara, radical i definitiva

El passat mes de març, l’assemblea d’Esquerra-Igualada em donà confiança de formar part de la candidatura d’ERC-RCat a les eleccions del proper 22 maig.

Un posicionament ideològic, un marc institucional i una projecció pública envolten aquest fet que comparteixo amb milers de ciutadans del país, adscrits en les respectives llistes dels diferents partits per concórrer en les eleccions establertes en aquest sistema de democràcia representativa, que, més lentament del que ens agradaria, va madurant.

Sortosament, la política no només la fan els qui han estat escollits cada quatre anys per representar-nos i conduir l’administració pública. Entenc la política com una part inherent del ciutadà que l’exerceix dia a dia en diferents formes i expressions. L’escriptor igualadí Antoni Dalmau parla del deure de fer política en el llibre Què pots fer pel teu país. Cartes a un jove polític (Columna, 2000) que aquests dies m’he estat rellegint: “La política és prendre cura dels afers comunitaris, ja no pot ser l’opció d’uns quants només: és un deure col·lectiu, una dimensió irrenunciable de la nostra condició d’homes i dones lliures”. La cèlebre aportació de Kennedy, ho descriu molt bé: no ens hem de preguntar què pot fer el país per nosaltres, sinó que podem fer nosaltres pel país.

En definitiva, és una actitud republicana que el filòsof Ramon Alcoberro defineix d’aquesta manera: el Republicanisme propugna una “ciutadania activa” i en conseqüència promou i pretén formar (tant a través de l’educació cívica com de l’exemple de les institucions) una determinada mena de ciutadans: interessats per la política, [...] que considerin que la política és una activitat digna, [...] que vulguin participar, més o menys activament, en aquesta presa de decisions, que es comprometin ells mateixos a perseguir el bé comú en les seves accions públiques [...].”

D’altra banda, els qui ens proposem ser actors de la política representativa en l’espai de la mediació de la ciutadania, per assumir la representativitat del col·lectiu, per treballar en el benestar de la societat, sento que tenim un deure indefugible, difícil i irrenunciable: donar a la política l’excel·lència que li pertoca. Això és honradesa, esforç, idees i si cal, sacrifici. Perquè, si no és així, la ciutadania continuarem perdent la confiança en la política, i això és un risc que no ens podem permetre . La política és necessària. No només per administrar allò comú, si no per aturar els embats dels poders econòmics, del laissez faire dels mercats, de les injustícies, de la perillosa força de les majories, etc… renunciar a la política és renunciar a tot això.

Com a societat crec que ens mereixem situar la política a la categoria que li pertoca. És l’eina necessària i imprescindible per caminar cap a la llibertat i la igualtat. Sense ella donem espai a l’autoritarisme, a la censura, a la mentida.

Em sento part d’una ciutadania política, crítica, responsable, proactiva, participativa, tolerant, oberta, creativa. I fortament amarat de la resposta que donà Pere Casaldàliga a un cooperant de Setem, quan en un camp de solidaritat li donà resposta a la pregunta de què haviem de fer per lluitar contra la injustícia: prendre una opció clara, radical i definitiva (La taca d’oli. Impacte de 20 anys de camps de solidaritat Setem, 2011).

Doncs aquí sóc, situat a la palestra, en un espai ideològic concret, amb unes conviccions i amb una voluntat ferma per continuar canviant el món. Això sí, com un gra de sorra més, com una baula més en la nostra societat complexa i rica i diversa.