Que no li diguin copagament

És un fantasma que treuen a passejar de forma cíclica. Però només n’ensenyen la punteta i, al final, tot queda en no res. Perquè el fantasma, que atén per copagament sanitari, és molt impopular. I no és impopular perquè siguem uns desagraïts que no sabem valorar el molt que es preocupa el sistema per nosaltres, sinó perquè les premisses amb què justifiquen l’invent són falses. I de tota falsedat.

Consti que no estic en contra d’un pagament simbòlic (un euro la visita) per tal de posar ordre. Seria una mesura suficient per dissuadir els que van al metge a passar l’estona. Que tristament n’hi ha, com demostra el fet que quan juga el Barça l’afluència a urgències cau en picat. Però també dic que una mesura així pot aplicar-se el dia que l’atenció bàsica no sigui una presa de pèl (no poden donar-te hora per quan la malaltia ja s’haurà resolt sola, en el sentit que sigui), que no et deixa més alternativa que “abusar” del sistema i anar a urgències.

Però el plantejament que ens ha fet el nou conseller de Salut no és exactament aquest.  Segons l’honorable Boi Ruiz, rebem molt a canvi de 1.200 euros anuals (calculo que serà la quota mitja) i potser ens ho hem de pensar. Però el supòsit es desmenteix ell mateix. La Seguretat Social es finança només en un 10% de les quotes que cobra. Però el 90% restant no surt de Lourdes ni de la màquina d’imprimir bitllets del Banc d’Espanya. Surt, com qualsevol persona s’imaginarà, dels nostres impostos. I el que passa és que, com a qualsevol país civilitzat i/o occidental, tothom rep els mateixos serveis, si més no en teoria, i contribueix al seu finançament segons la seva capacitat econòmica.

Per tant, com tothom pot entendre també, ja copaguem de fet. Amb la quota i amb els impostos. O “tripaguem”, si considerem la quota patronal com un element diferenciat de la quota obrera. Que no li diguin, doncs, copagament. Per això, si el conseller de Salut m’envia la “factura informativa”, jo faré el mateix que el 1995, quan al lloc on vivia llavors van fer una prova pilot: li contestaré amb una còpia de les meves declaracions tributàries i una carta en la qual, molt educadament això sí, li demanaré que no em perdoni més la vida.

Sí senyors, l’Estat no ens regala res. El sistema de protecció universal i gratuïta no és una concessió graciosa de ningú, ja que el paguem fins a l’últim cèntim de les nostres butxaques. La qual cosa fins i tot fa dubtar (els meus amics sindicalistes em tornaran a dir fatxa) que se’n pugui parlar com a una conquesta social, si més no amb propietat.

Dit això, reconec que, tot i que es tracta d’una qüestió de concepte, no ens podem quedar en l’epidermis de la denominació. Perquè, un cop deixat clar tot l’anterior, continuem tenim un problema de dèficit que no resolem canviant-li el nom a les coses.

Però cal dir que de feina en poden fer molta, sense anar a allò aparentment fàcil. La despesa sanitària es pot reduir a nivells més raonables que els actuals. I no es tracta d’excloure’n immigrants (un altre dia parlarem de la hipocresia sobre aquest tema), com també se suggereix. No, podríem començar examinant què costen les coses a la sanitat catalana. Els recomano la lectura dels informes anuals de la Sindicatura de Comptes. Sé que són documents feixucs, però contenen petites perles que justifiquen l’estona invertida. Per exemple, la de descobrir que hem privatitzat la prestació d’alguns serveis per estalviar i que la cosa, per aquells misteris inexplicables de la vida, ens acaba costant més calers. O que certs equips li costen a la Generalitat un 20% més que a la sanitat andalusa. Del mateix fabricant, del mateix model i marca i fins i tot del mateix proveïdor. I no és que la sanitat andalusa sigui un model de contenció i responsabilitat. Sociovergència sanitària, em diuen? Ja podria ser, sí.

Publicat a El 3 de Vuit