Set milions d’autònoms

“Evidentment que no tothom té una capacitat innata de lideratge. Si fos així, tindríem al nostre país a 7 milions d’autònoms, donat que preferiríem fer la nostra que acatar ordres”. Aproximadament vaig utilitzar una frase similar en un fòrum de debat com a eina de provocació i d’incitació de debat, fa unes setmanes. Òbviament qualsevol purista em podria retreure encertadament la frase i dir-me que el treball col•laboratiu es pot donar a qualsevol feina entre persones amb unes capacitats de lideratge molt definides i que aquest lideratge traspassa les barreres d’allò que és simplement laboral i s’interna a d’altres aspectes de la vida. Jo tan sols provocava però, alhora, ressaltava que no tots els humans som iguals. Que pel fet de creure en el dret universal a l’habitatge no has de caure en el parany fer lletges construccions uniformes, tal i com denunciava Tony Judt a “El món no se’n surt”. Que aquest dret es pot preservar conciliant-los amb d’altres factors alhora interessants. Factors com les emocions, opinions i subjectivitat de les persones cal barrejar-los per a aplicar bones polítiques públiques. Segurament a Berkeley i a elitistes escoles de negocis s’aprenen bones teories sobre eficiència de salut pública. També sobre reducció de l’atur. Efectivament aquesta teoria és molt important, però hi ha un aspecte essencial que sovint no es valora, com és l’empatia amb els usuaris, saber que pensen i que volen. I la gestió pública vol això. Un tecnòcrata o un acadèmic poden creure sobre el paper que el sistema públic, en tant que en ocasions ineficient, requereix de tisorades en determinats aspectes. En canvi, la persona amb bagatge o amb simple olfacte polític, l’animal polític en definitiva, pot concloure que la gestió del públic és quelcom més que el “beneficis=ingressos-despeses” del sector privat i que, determinats aspectes no es poden tocar, perquè conformen el benestar de tots.