La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)