Ara és l’hora de parlar de Brull Carreras

Joan de la Noguera i el Garraf has added a post:

Pere Brull Carreras va morir el passat 12 de maig de 2010 als 66 anys després d’una leucèmia contra la qual va lluitar en els seus darrers anys, però el seu esperit segueix viu en els seus quadres que es poden veure fins al 5 de setembre a La Sala, Centre d’Art Contemporani de Vilanova i la Geltrú.

Diàleg entorn Pere Brull Carreras, l’home i l’artista

Una mostra de la seva obra a Flikr.

Text que vaig llegir al Dialeg:

El Pere, a principis dels anys 70, viatge rere viatge a Xile, des de l’avió, s’anava adonant de la degradació de l’Amazònia; va pintar sobre la contaminació i va fer una conferència ecologista a Xile el 1975. Els protagonistes de la contaminació, nosaltres, la branca esquinçada de la Natura, ara fa 10.000 anys, hem tingut coetanis que no van passar pel Neolític; un grup d’aquests coetanis van ser els Boiximans a l’Àfrica del Sud. No el van necessitar el Neolític; deien que l’agricultura esclavitza l’home per aconseguir un preuat excedent en els cultius, que és l’origen de l’enveja i el germen de la competitivitat i de l’agressivitat. Ells, que van seguir integrats a la natura, només amb 3 hores de treball setmanals tenien cobertes les seves necessitats alimentàries; recollien productes dels arbres, principalment baies, i tenien un immens coneixement sobre espècies vegetals, mes enllà del monocultiu actual. Es van negar a ser esclaus de la revolució neolítica.

Altres grups allotjats a les selves d’Indoxina o de l’Amazònia, que van passar pel Neolític, o no, o només parcialment, fent de ramaders i pagesos sense deixar de caçar i collir allò que la selva produïa de forma natural, van fer la seva vida prou tranquils fins fa quatre dies.

Ja que estem en un entorn artístic, imaginem un escenari de la història de l’art a mida humana. Suposem que entre aquest acte d’avui, aquí a La Sala i la creació de l’obra d’art més antiga que es coneix, només han passat 80 anys, els anys que de mitjana podem viure els humans a Catalunya segons l’esperança de vida: amb aquest plantejament resultaria que hauríem nascut amb la Venus del Tan-Tan, al Marroc; però fins que no féssim 68 anys, quan ja hauríem viscut el 90 % de la nostra vida, no apareixeria l’ocre de la Cova Blombos, a Sud-Àfrica – on es situa l’origen primigeni del pensament abstracte i del llenguatge simbòlic. Després vindria la Via Làctia de Quneitra, a Síria, quan n’hauríem fet 71. Als 78 anys, només 2 anys abans del final de la vida, sortiríem de les cavernes i construiríem cabanes, l’inici de la bombolla immobiliària, i en fer-ne 80, haurien passat només dues setmanes des de les colonitzacions, la revolució industrial i les quatre últimes fases del capitalisme -industrial, financer, global i tardo-capitalisme. El final de la història és que amb els 4 últims dies, de tota la nostra existència, només des del capitalisme global, n’hauríem tingut prou per a arribar a la tragèdia actual. Seguint amb aquesta dimensió del temps ara faria escassament dos dies, seria l’any 1975, quan Brull Carreras ja va fer, a Xile, la conferència sobre contaminació.

I nosaltres, la majoria amb inconsciència, alguns amb condescendència i els poderosos amb prepotència, durant l’última setmana d’aquest escenari, l’últim segle en el temps nostre, hem anat aniquilant aquests congèneres no integrats en el “nostre progrés”, perquè aquest fantàstic sistema econòmic que ens obliguen a salvar, ha acabat amb els recursos propis, i va i entra on calgui per apoderar-se dels recursos que li manquen. Quan hem devorat la nostra part de la mare Terra, hem necessitat devorar la dels que vivien en harmonia amb ella i que l’han defensada fins que els hem exterminat o, pitjor encara, els tenim arraconats en espais reservats on s’han assecat d’inanició espiritual, això a part dels 100.000 que es moren diàriament de fam i malalties curables i del terç de la humanitat que pateix tota mena de carències amb una disponibilitat econòmica de menys de 2 euros al dia.

I vet aquí que per això el Pere va pintar les cares que van mirar els paisatges. I els paisatges es van sentir interpretats per les cares; calia que coneguessin la causa de la profanació. El seu esperit s’havia tranquil·litzat i alliberat en pintar les seves cares, que de fet eren les nostres, i que no el deixaven reposar perquè ens havia interrogat, un per un, amb mirada penetrant, conscient de la tragèdia entre nosaltres i la realitat. Brull Carreras va aprehendre la violació del sagrat, i va esdevenir testimoni singular del subconscient col·lectiu, -la memòria profunda, enllà dels temps-, des del moment en que l’home inicià inconscientment el rol d’agent de la profanació de la Natura. Pere Brull Carreras, de forma quasi ritual i amb insistència, observava la Natura i la pintava, la pintava i l’observava.

—————————

Altres escrits:

Brull Carreras i les llums i les ombres de l’existència.

Pere Brull Carreras, Homo-Natura