VI, CERVESA I CULTURA




Un taxista de Bourdeus li va dir a Joan de Segarra que: “Le civilisation, c’est le vin, et le vin c’est la France”. Tant de bo algun dia els catalans tinguem aquest grau d’autoestima; encara que sigui exagerat. El cert, però, és que els catalans ni en cultura, ni en llengua…, ni en gairebé res! tenim autoestima. I molt menys en els vins, o en tot allò que els envolta. I ja seria hora!

Des d’antic, a la Mediterrània, l’evolució del vi i de la cervesa han anat paral·leles. I Catalunya és un dels màxims, i dels millors productors, en ambdós productes. Els nostres vins i les nostres cerveses són d’una molt bona qualitat i conformem una part important del nostre teixit econòmic i cultural.

Ja en els nostres dies l’enòloga Elena Adell de les Bodegues Juan Alcorta diu que “la vinya és l’origen de tot, el punt de partida”.

Això vol dir que cal potenciar les virtuts del raïm, que cada vegada cal desplegar tractaments menys agressius amb el medi natural, que cada marca té la seva senya d’identitat, que cal valorar tot el que acompanya un bon vi, que és bo que els cellers estiguin integrats en el paisatge…

La importància del vi és ben clara i els reptes són ben vigents en el terreny productiu i cultural. El renovat interès per les varietats autòctones (el callet, el premsal blanc, el xarel·lo o el manto negre), l’experimentació amb varietats (el chancellor, el belat o el chamborcin), la plantació de vinyes en cotes elevades pel canvi climàtic (produint vins amb característiques prou específiques), la importància del paisatge… són reptes prou clars.

Les cultures del vi i el paisatges són dos dels elements patrimonials intangibles. Elements intangibles i immaterials del patrimoni cultural i de l’economia que serveixen per desplegar models de producció (culturals i econòmics) que no siguin destructius i que siguin singulars. Valors intangibles amb una bona capacitat de generar models de creixement, de promoció i de producció. Són el que avui denominem “valors afegits” a un territori i a una cultura. A un producte i a un territori. I no els podem obviar.

Amb tot això que acabem d’apuntar no descobrim res de nou. Cal reinterpretar-ho i interioritzar-ho per ser més perspicaços. Per redescobrir l’espai que habitem. Per aprendre a viure (que és el que ens pertoca com a humans; si fugim del que els sociòlegs anomenem “la modernitat liquida”, que és un present i una vida sense memòria).

Des d’antic, doncs, l’embriaguesa del vi és aquell entusiasme que ens permet el camí cap a la saviesa i cap a la civilització. És una embriaguesa en què, com diria Peter Sloterdijk (i defensà Nietzsche), el desdoblament de la subjectivitat (individual o col·lectiva a través de la festa i del ritual), permet l’escenificació del jo que cerca i que es cerca. I aquest és el punt de partida de la cultura i de la vida que mira al present amb força.

Alcem les copes i brindem!